Lleida
4/20° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

29 març 2020

La llança, la ploma, l’arquet...



Allò de l’autoestima, o més aviat el no tenir-la, quan parlem de la gent de Lleida, és una explicació recurrent que, malgrat pugui ser ben certa, sona sovint a excusa habitual.

Ens passa el mateix amb algunes justificacions històriques i econòmiques que expliquen la realitat de la nostra ciutat i d’aquestes terres. Uns arguments que, a hores d’ara, encetant la tercera desena del segle XXI, ja no poden servir per explicar algunes actituds que hauríem de tenir superades, i algunes mancances que només són atribuïbles a generacions recents, com la nostra.

En aquest sentit, la idea d’aquella ciutat provinciana, castigada, pagesa, grisa i potser entranyable, no és excusa per justificar la deixadesa amb la que tots plegats tractem la nostra ciutat d’avui, tan sigui en les seves parts més velles com en els seus espais més nous o renovats. 

Que consti que tot i que hem de ser crítics amb les institucions que ens governen, i especialment amb els electes que ens representen, no es tracta de passar-los a ells tota la responsabilitat. També cal que ens adonem del nostre paper, el de cada un i una de nosaltres en la qüestió.

Per exemple: Lleida és una ciutat bruta. Costa poc d’afirmar-ho perquè es veu. Però això no vol dir que el servei de neteja, tot i millorable, en sigui la causa. El fet és que hi ha molta gent molt bruta i molt desconsiderada amb l’espai comú. I això us ho diu un que passeja un gos que, com tots, pixa i caga.

Però hi ha molts altres detalls que evidencien aquesta deixadesa, una actitud que no voldria que mai ningú entengués com a pròpia del nostre caràcter. La poca cura amb els arbres i les plantes del carrer que ja fan prou amb resistir un clima advers i una contaminació agressiva. O les fonts històriques, que mai acaben de funcionar, o no hi ha raig o hi ha una fuita.

I aquelles ingents esteses de cables, fils, caixetes, tubs, lligams de brides o penjolls que repassen les nostres façanes trencant-ne les arquitectures, empudegant els balcons i les motllures. No hi ha altra manera d’endreçar uns serveis que són cada dia més cars i insensibles, però que necessitem?  No deixarem estendre la roba als balcons però deixem que grups d’operaris subcontractats amb armilles lluents pengin quilòmetres de fil grapat a les façanes de qualsevol manera.

I més encara. L’altre dia vaig trobar a faltar el bust de Lluís Companys, desaparegut del seu monument davant l’escorxador. Aquella imatge tristíssima, dura, però que tens a l’altura dels ulls, interrogant-te. Sé que les autoritats se’n van fer càrrec i espero que torni aviat. 

També espero que tornin aviat, la llança d’Indíbil (o Mandoni), la ploma de Màrius Torres, l’arquet sencer –ara està trencat– de Pau Casals (i que li netegin la cara, pobre, ell tan serè), i que al bon Marquès de Blondel no li torni a créixer el verdet... Saludo sovint aquella parella de Pagesos de metall pesat i posat soviètic que resisteixen al Passeig de Ronda sota un niu de cigonya. Crec que aguanten, com sempre ha fet la pagesia... i mal aniria que aquest monument, com els altres, estigués malmès. Potser és una dèria dels qui passegem al capvespre, però a vegades aquests detalls prenen un valor simbòlic.   

El petit patrimoni també diu molt de nosaltres. La llança, la ploma o l’arquet haurien de ser un signe de la cura que hi tenim, de la imatge amb la qual ens volem veure i volem que ens mirin



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: