Lleida
16/33° C (sol)
97% 26 km/h

7 juliol 2020

Pane, amore e fantasia



La pandèmia ens ha fet creure més en les històries de zombies i en les teories conspiranoiques. Ha fet fortuna el visionat de pel·lícules d’atacs vírics i emergències epidèmiques. I continuem, com ja fa uns anys, en aquesta narrativa distòpica (literària, de còmic, al cinema o tv).

Per no parlar de llibres i tutorials d’autoajuda que demostren que estem prou fotuts i  que ens hem tornat molt crèduls. Gairebé totes les creacions artístiques ens deixen una sensació desesperançada, i com a mal menor rebrota la novel·la negra on, com a mínim, podem entendre els ressorts tan humans i propers de la maldat mentre no ens cau l’apocalipsi.

No hi ha esperança en un món que ha perdut la confiança en les seves estructures, en els seus representants –ni que siguin electes– i en les seves institucions. Es fa difícil redreçar una situació on qualsevol organisme es susceptible de ser corromput, on tota empresa multinacional és sospitosa de pràctiques inconfessables, on els paradisos fiscals es reforcen i creixen mentre fa fallida l’economia del benestar i desapareixen les classes mitjanes.

Un dels fets més indignants d’aquests dies ha estat comprovar la retallada sanitària juntament amb les compres multimilionàries d’armament, veure professionals malpagats i tanta gent esforçant-se mentre sabem de policies recompensats per un mala feina. Aquest és el temps distòpic que ja estem vivint.

Però gairebé ningú s’atreveix a proposar la utopia, ni tan sols el discurs positiu i amable. Sovint queda limitat a la vivència íntima de la bellesa o de l’amor, una redescoberta tan particular que no traspassa al comú dels mortals. 

Admiro aquelles persones que a contracorrent són capaços d’aconseguir-ho.

Per això, ingènuament si voleu (perquè qui proposa utopies és desqualificat sense escoltar-lo), celebro que hi hagi persones que tinguin el coratge de fer objecció fiscal a la despesa militar. Felicito les organitzacions internacionals que de veritat lluiten contra la desgràcia i les forces del mal sense cap arma ni estri de matar gent.

Confio en aquestes persones ingènues, il·luses, utòpiques, idealistes, tendres, valentes i sentimentals que aconseguiran eliminar els exèrcits i convertir aquesta despesa ingent en cobrir les necessitats d’aquí i d’arreu. Persones, logística, maquinària, instal·lacions ... fent la feina de MSF, Creu Roja o Open Arms, multiplicada? Reciclar equips tecnològics, materials i indústries? Controlar el territori per tenir-lo cuidat i més net? Aquesta sí que seria una pel·lícula diferent.

El film de Luigi Comencini que dona títol a aquest article és una comèdia amable, amb Gina Lollobrigida i Vittorio De Sica. S’havia acabat una llarga guerra i una crua postguerra, i les històries rosa posaven fi al neorealisme amarg de sinceritats i porca misèria. L’Art pot ser mentida, en color o en blanc i negre, però tant de bo després del Covid-19 hi hagi per a tothom pa, amor i fantasia, que falta ens farà! 

A més, a la pel·lícula el protagonista és un maresciallo uniformat i a ella li diuen bersagliera. Per sort, un i l’altra ja no juguen a la guerra. Més fantasia! 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: