Lleida
19/34° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

14 agost 2020

Riure amb els ulls



Ja són molts dies recordant lletres de cançons, alguna dita, algun poema... Molts dies refent el puzzle d’imatges que la història de l’art, el cinema o antigues il·lustracions suggereixen. I encara més dies, amb la timidesa d’una adolescència mai resolta del tot, reprovant-me a mi mateix per les mirades furtives, tan interessades en les cares dels altres. 

Tot per culpa de la mascareta, una protecció per a la salut que no tan sols és un objecte d’us social i sanitari obligat i obligatori, estandarditzat i en general molt poc afavoridor. 

Però la famosa mascareta també ens fa venir al cap el tapaboques dels bandolers, emmascarats fantàstics, màscares teatrals de la Commedia o del carnaval venecià, vanos estampats o emplomallats, celosies i vels de dames misterioses, escafandres, elms i armadures, passamuntanyes sospitosos...Mentrestant van venint les imatges i les frases d’antigues cançons, van apareixent les paraules que faltaven a l’estrofa, es van obrint aquells calaixets del cervell on els records de certs temps s’havien desat.

I retornen les melodies: ulls verds, ulls negres, la poesia dels teus ulls, bells ulls, occhi di ragazza, los ojos de la espanyola i tot...

Lletres, músiques i imatges que apareixen aquests dies quan, anant a comprar, passejant el gos, fent cua o anant a la feina descobrim uns ulls que riuen just a la ratlla de la mascareta, quan ens adonem que podem llegir una expressió sencera i sincera només amb la mirada breu i fugissera que es creua amb la nostra.

Aquests dies, aquests mesos, hem fet tots plegats esforços d’adaptació i exercicis de nous hàbits i comportaments.

La creativitat que fins ara hem vist força escassa en les pobres i tristes mascaretes, quedarà compensada per la intensitat de les mirades, per la sinceritat d’un petitíssim gest, per saber riure amb mitja cara i saber-hi correspondre. Un exemple fantàstic d’aquestes expressions tan valuoses són el personal sanitari: màscara, ulleres, pantalla, casquet, bata i uns ulls que no poden amagar cap sentiment, que ho poden dir tot, des de l’amor més net al cansament més profund, de la més curosa amabilitat a la paciència infinita.

Mentre em trobi les mascaretes no renunciaré a cap poema ni a cap cançó, a cap mirada que inspiri com la de les fades, les princeses, els genis, els herois, i els éssers d’altres móns. M’agrada poder contrastar la realitat quotidiana amb la qualitat literària i artística que tenim a l’abast, trobar el fantàstic en els racons prosaics. 

Perquè és aleshores quan es fan els petits miracles com els somriures francs d’una infermera, d’una dona de la neteja o d’una metgessa, d’un zelador o d’un doctor, quan només li has vist una mica els ulls sota tres capes de material homologadament esterilitzat. El petit miracle que ens permet afirmar que es pot riure amb els ulls i que amb tot el que hi ha per veure no hem vingut al món a plorar. 

I com diu la cançó: “la poesia dels teus ulls sé que no la podré escriure..



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: