Lleida
15/27° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

25 setembre 2020

Santa Sofia, cugula i sal



No penso pas escriure sobre la senyora Sofia de Grècia ni sobre cap Borbó o familiar seu. La temptació hi és però no afegiria res de nou, ni res de bo, al que s’està publicant.

Volia parlar del magnífic temple, model de l’arquitectura, immens i sorprenent, que commou encara i des de fa quasi mil cinc-cents anys els visitants que hi arriben. Primer fou temple cristià, centre de l’imperi romà d’orient, seu del patriarca de Constantinopla i senyera de l’art bizantí. Després de la caiguda de l’imperi fou mesquita otomana, germana gran d’altres grans temples fins que la nova república dels joves turcs la restaura i l’ofereix a la contemplació cultural i a la visita turística d’Istambul. Ara, després de 80 anys llargs d’existència sota la denominació i l’ús públic de museu, torna a ser una mesquita.

Aya Sofya, el temple dedicat a la santa saviesa de Déu torna a ser una mesquita, no pas per manca de llocs de pregària ni perquè la saviesa divina necessiti distingir entre un culte ortodox, musulmà o un altre. El canvi és una estratègia política d’Erdogan que vol convertir-se en un nou Atatürk, o mirant enrere com està fent, en un nou soldà. També sembla que Putin, el seu nou temple dedicat a l’exèrcit i la seva camaraderia amb els popes, persegueix el vell títol de Tsar de totes les rússies. Mirant enrere també, se m’acut que Trump és tan nou ric i tan incult que estaria content essent un emperador de cartró-pedra, un Nerò “revisited” o un Capità Amèrica resistint-se a l’envelliment.

Després de tant de temps buscant el suport de la ciència i de les humanitats per fer del patrimoni una realitat que ens agermani a tots com a llegat dels avantpassats, un tresor compartit com a herència de la tècnica i la sensibilitat acumulada pels segles... després de tants consensos i convencions de la bona gent d’UNESCO, ens surten aquests i altres exemples reaccionaris i mesquins. Després de tants anys de debatre sobre la restauració i la museística hem de tornar al principi, a patir per no perdre i no malmetre allò que és nostre, perquè és de tots. Aquesta és també la qüestió de fons de les ignominioses i roïnes immatriculacions que ha fet l’església catòlica arreu, emparant-se en lleis rovellades i altres mirades enrere dels poders fàctics. Això, quan és públic i notori que qui està pagant les restauracions i manteniments dels tresors de l’església, els seus temples i museus, són el diners de tots.

Ens emprenya l’actitud d’Erdogan amb Santa Sofia, la del  bisbe de Còrdova quan diu Catedral de la Asunción de Nuestra Señora i amaga la paraula Mezquita, i  ens enfadem amb les immatriculacions fetes sense llum ni taquígrafs ni caritat. I si, cal dir-ho:  hem d’enfadar-nos molt amb el Vaticà, la conferència episcopal i altres clergues que miren enrere per haver començat i no voler parar –ja fa vint-i-cinc anys– un litigi negre i lleig sobre l’art del Museu de Lleida. Encara pitjor. Sobre el llegat històric i artístic d’un territori necessitat d’afecte i no de baralles de llindes, tocoms, partions i fites, l’església ha sembrat  la sal dels erms i la cugula de la malfiança. 

Que la santa saviesa hi faci més que nosaltres i si no, d’una vegada per totes, una desamortització honesta, o una revolució com cal que torni als legítims propietaris, la comunitat de fidels, el que queda del seu patrimoni, aquí i arreu



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: