Lleida
20/36° C (sol)
97% 26 km/h

13 juliol 2020

L'aroma del mar



Últimament no faig més que somiar amb el mar. Me l’imagino tranquil, serè i infinitament blau. Des de petits ens ensenyen que precisament el mar és blau perquè el cel es reflexa a l’aigua. Tot i que asseguraria que aquesta teoria és falsa. En qualsevol cas, pensar en el mar aquests dies em tranquil·litza, m’aporta pau. I em dona la seguretat que, més aviat que tard, hi podré tornar. Mullar els meus peus, sentir la fredor de l’aigua als dits i el primer calfred de l’estiu recorrent tot el meu cos. Quines ganes de banyar-me, de sentir la sorra sostenint-me, d’imitar els peixos quedant-me estones interminables dins de l’aigua, d’assaborir la sal als llavis i de notar l’escalfor del sol a la meva pell. Jo, que vaig néixer al Mediterrani, fa massa dies que no veig el mar. He batut rècords. Enyoro les passejades per la vora de l’aigua, enyoro l’olor a platja, les ones colpejant les meves cames o la lluna ballant sobre l’aigua. Quines ganes. Terribles. Sé que aquest dia no tardarà gaire en arribar. Si ja valorava això de ser de platja a partir d’ara encara ho faré més. Em sento afortunada de ser d’on sóc. De necessitar el mar com necessito l’aire. Desconec quan i com tornarem allà i a tot plegat, però tinc molt clar que, de nou, trepitjarem la sorra. Costi el que costi. Gaudirem, per segona primera vegada, de l’aroma del meu mar.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: