Lleida
8 / 24° C (sol)
97% 26 km/h

20 maig 2019

2019, l’any d’en Joan i en Sandro



De tots els presos en presó preventiva que hi ha actualment a l’estat espanyol, en Joan Besolí i en Sandro Rosell continuen essent els menys mediàtics i menys famosos de tots. Unes persones que porten quasi vint mesos privats de llibertat, que aquests ja són els segons Nadals lluny de casa i que després de més d’una desena de peticions de llibertat provisionals (totes essent rebutjades), aquest fet ja és un afer d’estat que no hauria de deixar indiferent a ningú. El pròxim 25 de Febrer tindran l’oportunitat de defensar-se en un jurat, i posar finalment justícia a un fet que ha posat en entredit l’actual sistema judicial espanyol i la manera en com s’ha d’aplicar de la presó preventiva a un investigat. Tots aquells que hem tingut l’oportunitat de visitar-los al Centre Penitenciari de Can Brians 2 o que hem rebut cartes de dos grans amics que han fixat la seva residència “temporal” a Sant Esteve de Sesrovires, hem pogut sentir que els nostres companys es troben bé; en el cas del Sandro més prim del que habitualment l’havíem vist i mentalment molt més fort del que sempre ho havia estat. Òbviament, tot pas que una persona faci per un centre penitenciari -independentment de la durada de l’estada- deixa petjada en el caràcter i la personalitat de l’individu. Una privació de llibertat total, una convivència en un horari estricte, una sèrie de normes comuns per tots els residents i si a més de tot això, li sumes una seguretat en la teva innocència per la qual et trobes allí reclús, no deixa de ser una gran “putada” per tot ésser humà. El cas d’aquesta presó provisional “venjativa” d’en Rosell i Besolí arrenca per suposadament haver format part d’una organització criminal que desviava diners de la Confederació Brasilera de Futbol. Aquesta entitat privada (que mai ha denunciat res per aquesta vinculació que tenia amb una empresa d’en Sandro Rosell), sempre ha manifestat que gràcies a ell va passar de perdre diners a guanyar-ne molts!. Aquesta vinculació ha provocat que la fiscalia espanyola els demani 11 d’anys de presó per un presumpte delicte privat d’evasió de 15 milions d’Euros. Al llarg d’aquesta vintena de mesos de presó preventiva (a més a més de tots els “xampinyons” judicials que han anat sorgint com el cas Abidal, les denúncies del Roures,...), ha provocat que l’advocat dels investigats, en Pau Molins, hagi presentat més d’una desena de peticions de llibertat provisional per als seus clients. El Sr. Jaume Rosell (fill d’Àger i pare del Sandro) ha ofert un milió d’euros per la llibertat provisional del seu fill, el Sandro ha arribat a proposar l’embargament de tot el seu patrimoni (més de 35 milions d’Euros) per tal que el deixin lliure i, si convé, l’executin en cas que no es presentés al judici,...i així fins a una infinitat de propostes, essent totes rebutjades per una jutgessa que va veure com el passat més de Juliol va rebre com a “premi” el seu ascens al Tribunal Suprem. Tot això no és gens de normal i més quan veus com un polític madrileny del PP, com és l’Ignacio Gonzalez, és acusat per corrupció i en pocs dies el deixen lliure amb una fiança de 400.000 euros; o bé l’antic president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Maria Villar, que en una setmana ja estava lliure de presó preventiva pagant 300.000 euros, per uns fets similars al del Sandro i en Joan. Vist des de dalt, la conclusió que es fa d’aquest serial, és que el Sandro no estaria on està actualment, si en un passat no hagués estat President del Barça. Una experiència tant surrealista com anguniosa com és aquesta que no hauria de succeir en cap país que democràtic del segle XXI. El fet que en Joan no hagi pogut estar al costat de la seva família durant aquest temps (i més en concret al costat del seu fill Genís), que en Sandro faci més de 600 dies que no pugui estar a casa al costat de la seva dona, filles, pares i germans; i injustament tots dos, no puguin haver estat els dos darrers Nadals al costat dels seus –i més quan veus que hi ha violadors o traficants d’armes que sí que ho han pogut fer- per tot plegat, no deixa de posar en evidència que la presumpció d’innocència no ha estat aplicada com pertoca en aquest cas i que segurament en un futur s’hauria de revisar a fons, doncs alguna cosa no s’ha fet bé. Personalment, en Sandro i en Joan, considero que també són dos presos polítics més en la relació actual que hi ha amb Catalunya i Espanya. Sempre s’ha citat que els tres poders fàctics més importants a Catalunya són: el President de la Generalitat, l’Abat de Montserrat i el President del Barça. Els Pujol, l’Artur Mas i en Puigdemont, ja els tenen retinguts i controlats; el religiós de la comunitat de la serralada catalana, ara com ara no crec que el molestin massa, sinó les relacions d’Espanya amb la Santa Seu en podrien quedar malmeses; i en el cas del president culer, dona la sensació que aquest cas sigui el seu premi de caça més valuós per tal de posar en dubte l’honestedat dels catalans i l’evidència del que ha estat el millor equip de futbol del món dels darrers anys.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: