Lleida
4/16° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

22 novembre 2019

Barcelona: eleccions de Champions



El maig vinent, igual com succeeix cada any, hi haurà la final de la UEFA Champions League de futbol, i de la mateixa manera, igual com se celebra cada quatre anys amb les Olimpíades, el 2019 serà any d’eleccions municipals. Si sumem Champions, Olimpíades i Eleccions, el primer que ens pot venir al cap serà el nom de Barcelona. Si tots els pronòstics van en la direcció al que sembla que passarà, les pròximes eleccions municipals a la capital catalana seran una autèntica final de Champions, on l’equip –o partit polític– guanyador, tindrà quatre anys de regnat igual com si fos un autèntic guardó olímpic.
Amb l’anunci ahir del candidat exsocialista catalanofrancès, Manuel Valls, a liderar la llista de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona, s’ha obert un nou paradigma en l’escenari de candidatures electorals al consistori barceloní. Els batlles proposats per la resta de partits polítics, sembla ser que actualment no estan a l’altura de competir davant d’aquest mediàtic rival taronja; i pels dies que vénen, les candidatures que encara no havien presentat públicament els candidats (o fins i tot que sí), han començat a cercar a la desesperada caps de cartell que puguin arribar a fer un cop d’efecte mediàtic, de la mateixa manera que ho han fet els unionistes amb l’ex-primer ministre de França. Ara mateix les esquerres són les úniques que, segons sembla, ja tenen els candidats i no els pensen canviar. És obvi que l’alcaldessa Ada Colau i líder dels comuns de la ciutat comtal repeteixi com a cap de llista. Durant aquesta legislatura hem pogut veure com li ha agradat això d’ostentar el poder i com se n’ha anat sortint (amb algun que altre ensurt); i com les sanejades i multimilionàries arques municipals, que havien deixat socialistes i convergents, s’han anat buidant. Per part del PSC, el candidat Collboni repetirà un altre cop com a cap de llista. Va guanyar les primàries socialistes i això ratifica la seva candidatura. I per part d’Esquerra Republicana, amb l’abandó d’Alfred Bosch, s’ha triat l’opció d’Ernest Maragall com a candidat de consens en el partit independentista. Personalment no el considero un bon candidat, la seva edat no és sinònim de renovació generacional, tot i que el seu cognom pesa (i molt) en la metròpoli catalana. Cal tenir en compte que les noves generacions mai no sabran valorar el llegat que el seu germà Pasqual va deixar a la capital catalana. 
En el cas del centre i la dreta, el suspens està servit. Tot i que Neus Munté va guanyar les primàries del PDeCAT, es diu que el president Puigdemont està buscant candidats independents d’entitat per tal de liderar el projecte municipal (s’ha trucat al periodista Antoni Bassas i a l’entrenador Pep Guardiola per a ser caps de llista), i tampoc no cal obviar el projecte de possible candidatura d’un partit que aplegui a tots els partits independentistes. I finalment, en el cas dels populars, sembla probable que per enèsima vegada Alberto Fernández Díaz repeteixi com a candidat, tot i que el president del PP, Pablo Casado –atès que hi té molt bona sintonia– ja ha manifestat la seva estima per l’indie Andrea Levy. Sense cap dubte, aquest enorme interès no tindria cap explicació sinó fos pel poder que emana la marca Barcelona i el consistori català (econòmic, social i polític).
Vist des de dalt, si el rival a guanyar contra tots els pronòstics serà en Valls, caldrà que es tingui present quatre dades recents d’aquest personatge per tal de saber qui és aquest peculiar candidat taronja. Lidera un equip que vol netejar la seva mediocre imatge francesa, per la d’un bon líder per a la ciutat de Barcelona. Ha negociat una llista transversal a l’Ajuntament d’esquenes a Ciutadans, que aplegui diferents personalitats i de diferents colors polítics. Ha sortit per la porta del darrere de França, on de 99 sessions parlamentàries en l’actual legislatura, només ha assistit a 24. A l’Ajuntament d’Evry, d’on és conseller des del 2014, fa més d’un any que no ha tret el cap (d’aquest dos fets li ve l’actual campanya que hi ha a França perquè abandoni els carrecs polítics que ostenta). A casa nostra fa uns mesos que ha anat a sopar a casa de diferents personalitats barcelonines i líders empresarials, a fi de presentar el seu projecte, sumar esforços i recaptar fons; i on fruit d’aquestes trobades, ha trobat l’amor amb l’empresària billionaria unionista catalana Susanna Valls (propietària de l’impressionant hòlding empresarial Almirall). Tot plegat per tal d’intentar aparentar la imatge d’un líder de consens i que aplegui les diferents sensibilitats de la ciutadania de la capital de Catalunya. Aquest projecte de Valls només te com a objectiu aconseguir la victòria davant d’Ada Colau i la derrota de l’independentisme. Més val que Ciutadans i els ciutadans barcelonins el tinguin ben controlat, puix que no seria gens agradable per la capital i pel país aquesta trampa que ens està preparant el Poder. Si tot va així, caldrà que prenguem nota de la cita de Voltaire que diu: “La passió en dominar, és la més terrible de totes les malalties que l’esperit humà pot arribar a tenir”.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: