Lleida
2 - 9° C (boira i sol)
97% 26 km/h

11 desembre 2018

Els Domènech a Lleida



El passat diumenge, per tal d’alliberar-me de l’avorriment estiuenc a casa, vaig decidir anar a donar un tomb pel mercat dels antiquaris de la Rambla Ferran –llàstima que no en traguem més profit i que no li donem el valor que li correspon–, i sense res en especial per buscar i que pogués atreure’m en particular, vaig trobar sorprenentment mitja dotzena de llibres que han acabat als prestatges del meu despatx. Un parell son dels primers llibres que hi va haver a Espanya de les aventures d’en Tintin, i els quatre restants d’urbanisme municipal lleidatà (aquests i altres suposo que eren allí fruit del buidatge d’un habitatge d’algun arquitecte per part del venedor de la parada). Ara mateix he pogut ampliar la meva col·lecció amb dos atles municipals de la ciutat, un llibre d’història de la Universitat i un altre del Col·legi d’Arquitectes que és una monografia de l’arquitecte Lluís Domenèch i Torres. L’obra està firmada pels autors Frederic Vilà, Elena Cervera i Melitó Camprubí. I aquesta última peça és la que vaig llegir-me durant la jornada del diumenge.
El Sr. Domènech era barceloní, net d’en Domènech i Muntaner (el brillant arquitecte modernista creador de la Casa Fuster, Palau de la Música, Hospital de Sant Pau,...), fill d’en Domènech i Roura (pare de l’Estadi Olímpic i Palau de Montjuïc, Cooperatives de l’Espluga i el Sarral, l’Energia de Palafrugell) i era el pare d’en Domènech i Girbau (amb obres com els Jutjats del Canyeret de Lleida, Vila Olímpica de Barcelona, Fundació Antoni Tàpies,...) en definitiva, una gran saga d’arquitectes catalans que han deixat petjada arreu del nostre territori. El cas del Sr. Lluís Domènech i Torres és ben curiós, ja que no havent nascut a Lleida, va fer vida, obra i arrelament d’ençà que es va acabar la Guerra Civil fins a la seva mort a Barcelona l’any 1992. El Sr. Lluís aterra a Lleida com a alferes militar després que la ciutat hagués estat molt castigada per ser un front guerriller durant nou mesos i amb una vida molt complicada pels lleidatans que hi viuen. Essent militar va iniciar el projecte dels quarters de Gardeny, i un cop acabada la guerra, entrà a formar part de l’oficina lleidatana de Regiones Devastadas per tal d’iniciar la reconstrucció de la malmesa capital de ponent. El 1946, després d’haver estat regidor a la Paeria amb l’alcalde Hellín, guanya l’oposició per tal d’ocupar la plaça d’arquitecte municipal de l’Ajuntament. 
Durant els anys que va ser funcionari públic, va deixar un bon plec d’obres que encara perduren. El Banc Saragossà, els Edificis que limiten el Carrer Santa Marta i Porxos de la Plaça la Sal, la Subdelegació del Govern, Església dels Franciscans, l’Antic Hotel Condes d’Urgell, l’ordenació de carrers a Balàfia i una multitud d’edificis de particulars lleidatans que encara perduren. Hi ha obres seves a Poblet, Agramunt, Bellcaire... i obres que han caigut en la memòria de molts lleidatans (el cine Fèmina, l’estany dels Camps Elisis...) en definitiva, va tenir una gran activitat a la capital tot deixant un llegat exemplar a casa nostra. El que sí que m’ha sorprès més d’aquest homenot és el vessant altruista que va tenir, aquest pare de sis fills ha deixat a Lleida com a patrimoni col·lectiu: la creació del Marraco existent, haver participat com a Rei Mag, ser un dels creadors de l’Escola Espiga, i deixar-hi una part de la seva col·lecció de 15.000 papallones (la resta són a Barcelona).
Vist des de dalt, no puc deixar de banda la ignorància que havia tingut de qui era el pare d’una gran part de la Lleida actual. Tenia llibres dels arquitectes Mariano Gomà (pare) i d’en Josep Maria Mora Cagigao, que explicaven la seva contribució a la nostra capital, però ara amb aquesta peça rescatada dels encants de la Rambla Ferran, reconec que completo una part més de la saviesa personal que tinc de la nostra Lleida moderna. Ara que hi ha l’aprovació d’un nou POUM, és bo saber que durant el segle XX en va haver-hi 4 (el del 22, el del 52, el del 79 i el del 95) i que la figura d’aquest arquitecte va ser activa en 2 d’ells. Que junt amb en Ramon Maria Puig, Jaume Sanmartí i en Lauri Sabater, i amb l’estudi que compartien, han estat uns dels culpables que Lleida es posés en el mapa de l’arquitectura transgressora i rupturista de la seva època. Amb el que  he explicat avui, trobo totalment encertat que Lleida li dediqués un carrer a la urbanització de cases que hi ha darrere l’Arnau de Vilanova. 
Un cop més els lleidatans podem estar orgullosos que a la nostra ciutat sempre s’homenatja amb un vial a tots aquells que ha deixat petjada, que han tingut una trajectòria rellevant, o bé perquè hagin tingut una especial vinculació amb la ciutat. I amb tot això, encara em sorprèn que ens emprenyem per si l’homenatjat ha estat d’un color o d’un altre, crec que hi ha altres problemes actualment en què capficar-nos i no pas amb aquests particulars. En definitiva, els carrers de Lleida sempre seran nostres i com no, de tots els lleidatans que hi viuen!!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: