Lleida
10-19° C (pluja)
97% 26 km/h

23 octubre 2019

En tenim per molts anys...



Aquesta setmana, amb l’inici de les vistes orals dels acusats, ha començat el judici més important que ha tingut Espanya en els més de 40 anys de democràcia. Els fets de l’1 d’octubre del 17 han girat el rumb del país, les relacions Catalunya-Espanya ja no són les passades, es va trencar la bona dinàmica econòmica en què es gestionava la sortida de la crisi i han creat pels propers 25 anys –o potser més– un greu problema de convivència entre les dues regions peninsulars (auguro aquest termini, ja que la sentència que en sortirà sembla ser que ja està redactada, massa pacífica no serà i s’entreveuen dures penes). El fet de no haver utilitzat la política com una eina de diàleg, de negociació, d’intentar crear de ponts i de cercar punts en comú, ha demostrat el fracàs de la política espanyola en la gestió d’aquest conflicte. Tot aquest cúmul de fets han provocat que Espanya i Catalunya continuïn caient en poder econòmic, en influència, en imatge exterior i en prestigi com a país. Personalment considero que la mala gestió del Partit Popular en tot el cas català i la “urgència” que tenien els partits independentistes en modificar la relació amb Espanya, no va a ajudar que cap negociació fos vàlida. El mal ús de la justícia per part dels populars (amb la judicialització del cas i el reclutament de càrrecs afins al partit dins l’estament) i la vulneració de la llei per part dels independentistes (que no hauria de quedar impassible, però no cal rebel·lió o altres acusacions com s’estan defensant) fa que res no avanci com pertocaria. Davant de tot això, considero que estem davant d’una situació molt complexa i que cada cop costarà molt més de reconduir-la.
A Pedro Sánchez –el primer president del Govern espanyol que no ha guanyat unes eleccions–, el tenim davant d’un col·lapse de legislatura i té molts números que no arribi al 2020. No s’ha d’obviar que ell mateix ha intentat i ha provocat (mitjançant un nou tarannà) que hi hagi un acostament entre les dues parts (Rajoy mai va moure cap cella per a realitzar-ho), però vistos els esdeveniments, la possibilitat d’una primavera intensa d’eleccions, amb europees, nacionals i municipals –es diu que pel 14 d’abril les del Congreso i Senado, i per l’últim cap de setmana de maig, la resta– si fos així, no cal obviar que els millors mítings de VOX en campanya es faran des de la sala principal del Tribunal Suprem. Durant aquests darrers mesos de legislatura socialista s’ha parlat de millorar el finançament i les infraestructures amb Catalunya, s’ha visitat sovint el territori català,... en definitiva, bones intencions; però en cap cas, no s’ha volgut ni sentir-n’he parlar de les paraules referèndum i autodeterminació. Sánchez ha desitjat que el debat només sigui convivència si o si, davant de les postures del govern d’en Torra, que defensa un referèndum consensuat com la millor manera de reconduir l’actual situació. Els últims fets, amb una taula de negociació per tal de gestionar les relacions Gobierno-Govern, han tingut bons negociadors, amb bones maneres i amb l’habilitat de saber gestionar les relacions personals entre ells (sempre són essencials en política, perquè la confiança mútua és indispensable per tal d’arribar a futurs pactes), amb relator o sense, amb 21 punts o sense... El que si que s’ha demostrat un cop més amb els dos últims inquilins a la Moncloa, és que anar contra Catalunya, sempre ha sortit car a tots els governs de l’estat. Com és que encara mai cap governant ni cap partit polític ha escarmentat sobre això?
Vist des de dalt, un dels principals motors i poders que ha tingut Catalunya, com és la burgesia, com és que mai va frenar la deriva independentista que anava tenint el nacionalisme català i va consentir el procés? El president Pujol, que durant els seus mandats va entendre com ningú el poder econòmic català, i després amb Aznar, on la burgesia catalana va contemplar com moltes de les decisions polítiques de pes (com les infraestructures) tenien el seu hàbitat a la Llotja del Bernabéu i no en espais catalans, tal i com sempre havia estat. Per tot seguit, durant l’època de Mas com a president i amb la primera sentència de l’estatut, com és que l’empresariat català va començar a posicionar-se? Fet que es demostra avui en dia amb els dos grans bàndols de poders econòmics que hi ha. En un extrem hi tenim el Cercle d’Economia, la Cambra de Barcelona i Foment (que apleguen el món financer, les grans empreses i les multinacionals); i per l’altre costat, les petites i mitjanes empreses (moltes orientades a l’exportació o al mercat interior català). És també per aquests peculiars posicionaments de l’empresariat català, que no cal obviar la gran batalla que s’obrirà durant els pròxims mesos. No en tindrem prou amb el judici, les eleccions municipals, les europees i les possibles als “Congresos”, sinó que també tindrem les de les Cambres de Comerç, i que personalment, també penso que decidiran molt el futur de l’estabilitat social del país. Caldrà tenir-ho en compte també...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: