Lleida
17-27° C (pluja)
97% 26 km/h

21 setembre 2019

I ara què amb el meu 'Brexit'?



Després de les negociacions de la setmana passada de la premier Theresa May amb les institucions europees, a fi de debatre la millor sortida dels britànics de la Unió Europea; i per tot seguit, presentar-la al Parlament anglès i provocar una greu crisi al seu govern. Amb tots aquests fets, només hem fet que veure, un cop més, com d’absurd és tot el que s’ha anat derivant del referèndum de sortida del Regne Unit de la UE. En el meu cas, he de reconèixer el molt que em dol tot plegat. El meu somni des d’adolescent sempre havia estat viatjar a Londres, perdre’m per la ciutat anglesa, tenir una enveja sana dels londoners, practicar l’idioma, gaudir de la música mod/brit/... En fi, tot un cúmul de sensacions d’un lloc on m’hagués agradat viure si el destí no m’hagués perpetuat a la meva estimada Lleida (i que consti que n’estic molt orgullós de la meva destinació final). Any rere any he visitat el Regne Unit en diversos cops, tant per feina com per plaer, he transmès a la meva família la meva personal estima i he satisfet les meves emocions personals contínuament. He estat un friqui anant a tots els partits de Champions que ha jugat el Barça en camps britànics, estadis com els dels dos Manchesters, Liverpool, Arsenal o Chelsea (aquí amb el traumatòleg lleidatà Paco Biosca que és el cap dels serveis mèdics del club). I finalment, tenir un objectiu futur d’enviar les meves filles durant les èpoques estivals a practicar l’anglès pels territoris de la Union Jack.
Amb tot aquest sainet que s’està gestant amb el tema del Brexit, crec que molts dels meus desitjos i somnis passats s’aniran truncant amb el pas dels mesos (no tindria que ser així, però mai se sap!). A partir de l’aprovació d’un acord final de sortida dels anglesos, els europeus que vulguem anar al Regne Unit, haurem de tornar a passar per la tradicional duana i el control d’immigració pertinent. Rescatarem de l’oblit tot allò que fèiem abans de tenir l’espai Schengen (zona creada el 1995 per la llibertat de pas dels ciutadans europeus en tots els espais membres). Ara tornarem a fer cua amb els viatgers dels Estats Units, Austràlia, Qatar, Índia,... Desconec que passarà amb Espanya i Gibraltar, és un cas que caldrà tractar-lo amb la peculiaritat que es mereix (el govern espanyol encara està esperant el seu torn). Hi ha molts treballadors que cada dia travessen la frontera, negocis a ambdós costats i moltes més vinculacions històriques que considero que no cal canviar-les de cop amb aquest acord que s’aprovarà entre Londres i Brussel·les. Sincerament, penso que els anglesos avui en dia encara no saben el que realment varen votar. Guanyar un referèndum per 52 a 48 no demostra que el país sencer vulgui la millor sortida als problemes socials que han tingut els darrers anys per culpa de la crisi passada (i que no precisament es curarà amb la sortida de la UE). El resultat posa en evidència que estem davant d’una resposta a un moment conjuntural, gestat per uns demagogs, que un cop guanyat el procés de votació, van desaparèixer del mapa com si fessin un “ja us ho trobareu!”. Durant tot aquest temps que portem des del 23 de juny del 2016 (data del referèndum) fins a dia d’avui, ara com ara, sembla que ningú sàpiga el que s’està negociant, quin és l’estat actual, o fins i tot, el que varen votar cadascun d’ells aquella vigília de Sant Joan. Al final tot el que està passant actualment s’aboca a donar una necessitat formal de donar satisfacció al resultat que es va obtenir. Sembla que vulguin marxar però quedant-se a dins, i si finalment se’n van, no volen de cap manera pagar les conseqüències que provocarà. Patètic tot plegat!
Vist des de dalt, si els britànics –que són peculiars, rars i diferents per antonomàsia– volien tocar el dos emprenyats pels costos que estava representant la crisi que afectava el seu estat de benestar, i tot observant com els seus polítics no feien res per solucionar-ho. I, oportunament, només calia que algú veiés que la culpa de tot plegat era d’Europa, sumant-se al diàleg populista d’en Donald Trump i el seu “Amèrica primer”. Tot aquest procés, només ha fet que provocar un futur aïllament que ningú vol, una divisió social mai vista al país i un engany que ara el comencen a veure. 
Europa (que encara hi és a temps) hauria de facilitar que els britànics sabessin rectificar; els anglesos haurien d’evitar la debilitat d’anar sols pel món;  nosaltres ens haurem de rumiar si les meves filles aniran al final a Dublín (Irlanda) a aprendre anglès; i jo, canviar el meu somni juvenil de tenir Londres com a ciutat de referència, per un somni d’adult encissant-me més amb la capital de França, París...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: