Lleida
10-19° C (pluja)
97% 26 km/h

23 octubre 2019

La fi dels Beatles



Avui fa 50 anys que John Lennon i Yoko Ono van dir el sí vull al consolat de Gibraltar. El 20 de febrer del 1969, per molts crítics musicals, es posava virtualment la fi del grup The Beatles. Tot i que encara van estar actius uns anys més a l’escenari, es creu que la influència que va tenir aquesta artista japonesa en la vida del guitarrista del quartet de Liverpool va accelerar la divisió del grup. Per molt que pesi a molts fans del grup anglès, Yoko Ono mai va ser una oportunista per a fer-se famosa aprofitant el seu idil·li amb Lennon. Ella, que abans del 68, quan va conèixer al beatle en una exposició que ella realitzava a Londres, ja era una tota una gran artista consolidada de culte; pertanyia al mític col·lectiu Fluxus i va tenir enorme influència en la creació de la cultura punk. No vull ser un ferm defensor de la japonesa mitjançant aquest article, però sí que també reconec que Lennon va tenir un boig encanteri amb l’artista nipona. 
Gran part del treball del músic anglès –cançons i discos– van estar dedicats cap a ella, i de la mateixa manera com ella també va participar en moltes grans peces que varen fer amb –i sense– els Beatles. Ono, que el passat cap de setmana va fer el seu 86è aniversari, sempre ha estat una artista molt polivalent, va ser pintora, música, poeta, cineasta... Amb tot això, és obvi que no cal jutjar-la per la seva impressionant personalitat i creativitat. Personalment d’aquesta artista asiàtica em quedo amb una cosa, que des del 2017 se li va reconèixer la coedició de la cançó Imagine, peça musical que s’ha reconegut oficialment com l’himne d’Amnistia Internacional. Aquesta cançó es va publicar el 1971, nou any abans de morir John assassinat davant l’edifici Dakota de Nova York (la residència familiar dels Lennon-Ono). La lletra, que va estar parcialment inspirada en el llibre de poemes Grapefruit que va escriure el 1964 Yoko Ono, versa sobre diferents temes d’actualitat de finals dels setanta i inicis del vuitanta. Així doncs, trobem com es queixen de les guerres (nothing to kill or die for), de les fronteres (imagine there’s no countries), de la religió (no religion too) i conclou en què hauríem de compartir el món (imagine all the people sharing all the world). I com si encara no n’hi hagués prou, la cançó finalment demana citant que no sols Lennon vol la pau (you may say I’m a dreamer, but I’m not the only one). Tota una gran melodia, gran composició per piano i lletra que s’ha convertit en eterna.
Vist des de dalt, amb l’aparició d’Imagine, Lennon va trencar amb les composicions que darrerament estava fent amb la seva dona. Peces avantguardistes, rares i estranyes per a molts, amb un so difícil d’assimilar, i més tenint un públic que s’esperava composicions més pròximes als estils de la seva anterior etapa beat (diguem-ne més comercial). El mateix Lennon, un cop presentat Imagine, no li va faltar temps per citar que aquesta peça era “un bany de xocolata per a consum públic”, que interiorment ell sabia que era una cançó antireligiosa, antinacionalista, anticonvencional i anticapitalista, però amb una melodia dolça que ràpidament va ser acceptada per la societat. Curiosament, un cop mort el 1981, Lennon va tornar a ser número 1 en vendes al Regne Unit amb aquesta peça. Després de prop de 40 anys de l’assassinat d’en Lennon, Imagine encara és una peça de culte i amb uns valors inqüestionables, però com és que no hi ha hagut cap músic que hagi compòs una partitura a l’alçada d’aquesta peça en quatre dècades? No seria ara un bon moment perquè algu composés una altra gran peça de culte, actualitzada al moment actual? Amb una lletra que parles del Trump, dels independentistes, de presos polítics, d’Europa, de llatinoamericà, de la Xina, dels casos religiosos que ens van esquitxant, de la violència de gènere... i així fins a molts més temes que sembla que la societat actual ha perdut el nord. Considero que Lennon ha estat un referent i un gran músic, però no entenc com amb la de grans músics que tenim actualment, cap no hagi compòs una gran peça amb una lletra sensibilitzadora... O potser sí que ho entenc, actualment al món de la música, si no tens producte i crees el que la gent vol sentir, avui en dia no ets ningú... En definitiva, per moltes lletres que hi hagi, per molt romanticisme o implicació que tingui un músic, el que interessa avui en dia és sortir a les xarxes, al Youtube, al Tiktok, a Tele5...; si no és així, no ets ningú. Evidentment que dit tot això, és d’esperar que així ens estigui anant tot!!!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: