Lleida
3-12° C (pluja)
97% 26 km/h

13 novembre 2019

L’Esperanceta, la pubilla del Pallars



Aquest passat cap de setmana he donat per finalitzades les meves vacances estivals d’enguany. Tal com va essent una tradició a la meva família, les acabem al Pallars, i de la mateixa manera que des del 1960 ho fa l’escriptor Joan de Sagarra a Espot, nosaltres portem fent-ho a Esterri d’Àneu de fa 5 anys. Aquestes valls, que els darrers anys han apostat seriosament que per mitjà de la cultura, es promogui el turisme local, i és amb aquesta finalitat, que anualment organitzen activitats com el Dansàneu, l’Esbaiola’t... Tot per tal que ells mateixos puguin controlar la captació de públic, vendre el seu producte, generar turisme, donar riquesa al territori i promoure la cultura local, aconseguint així no haver de dependre de tercers que anuncien grans esdeveniments (com el Neo Sala amb el Dr. Músic per exemple). D’aquestes darreres vacances, us parlaré d’una figura que vaig conèixer fa un parell d’anys en un sopar de la Xicoia (Associació Gastronòmica del Pallars), la vaig visitar el passat diumenge i que va néixer de la idea que en Jordi Abella, director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, i la Noemí Busquets, artista polifacètica nascuda a Bràfim (Tarragona) però adoptada des de ben petita com una pallaresa més, varen iniciar fa més d’una dècada. La inquietud de tots dos amb la cultura i més en concret per la pirinenca, va fer que després de tres anys investigant, ideessin la creació d’un personatge per tal de promoure i fer més amena la promoció i educació de la cultura pallaresa i de les Valls d’Àneu. Esperanceta, que és un personatge inspirat en Tureta (diminutiu de Ventureta) que era una criada que tenia una família pallaresa (Casa Gassià) i que havia treballat a la casa on és actualment el museu aneuenc -reprodueix la vida d’aquella casa a principis del segle passat-. Esperanceta (la Noemí) és una bufona amb una gran habilitat per la comunicació. Al llarg de cada sessió, que es fa teatralitzada (un parell de sessions a la setmana i una més picant el cap de setmana) és capaç d’improvisar, transmetre el dialecte pallarès, fer dansa, explicar els costums, posar el dit a la llaga quan toqui o bé matant a “potxons” (petons en pallarès) al públic assistent o “personetes” com diu ella. Gràcies a aquesta manera d’explicar la cultura vinculada al patrimoni i al llegat pallarès, mitjançant l’aportació d’aquesta dinamitzadora cultural, es difon amb molta frescor la cultura ancestral d’aquest territori pirinenc lleidatà, tot sortint d’altres maneres ortodoxes habituals de fer una visita en un museu. La figura de l’Esperanceta ha estat un enorme treball d’investigació que va fer la dona que l’encarna. Consultant a la gent gran d’Esterri, va arribar a saber la por que els feia als nens petits passar caminant per sota la finestra de la Tureta, una dona que sempre estava criticant i xiuxiuejant en veu baixa. Aquest personatge actual, el de l’Esperanceta, ha anat evolucionant amb el pas dels anys, i actualment, sense deixar de banda aquest punt de dolenteria, motivat en gran part per conflictes i situacions que tenim en l’àmbit social i que, com aquell qui no vol, l’Esperanceta les treu i les critica en les sessions museístiques. Emprant una bona dosi d’humor, tracta els temes, en treu suc, ho fa de manera sarcàstica, irònica... Fins a arribar actualment a posicionar-se en tota una icona pallaresa, no havent-hi en l’actualitat esdeveniment que la convidin o que demanin que hi faci una aportació humorística i pedagògica de les seves, tot promovent la cultura autòctona pallaresa.
Vist des de dalt, aquesta manera d’explicar la cultura, teatralitzant les visites als museus, són un tipus d’experiència que ajuda que la gent no s’avorreixi, aprengui d’una manera divertida i diferent els continguts que interessa que els visitants s’enduguin de la seva visita al centre cultural. La fórmula creada fa més de deu anys a Esterri d’Àneu per tal de visitar l’Ecomuseu de les Valls, ha aconseguit que pares i fills madurin, i s’eduquin mútuament a compartir experiències, en un moment on actualment totes dues generacions van per camins diferents. L’Esperanceta ha evitat que la tecnologia envaeixi el museu, s’ha de dir que ho ha aconseguit, i sense cap ajuda externa (a excepció d’una interessant activitat a les xarxes socials als perfils @esperancetadecasagassia), ha aconseguit implantar un mètode que a casa nostra caldria que molts museus del territori l’emulessin. Les nostres arrels i el llegat que tenim, cal que es preservi, cal que sigui explicat a noves generacions i, amb aquest exemple, calen noves maneres innovadores de representar el passat, tot per tal d’aumentar les visites als museus lleidatans. Personalment, falten més Esperancetes que ajudin a ensenyar el llegat i difonguin la cultura de la mateixa manera que ella està fent-ho al Pirineu lleidatà. Un potxó molt fort Esperanceta del teu “Seron” que no t’oblida...



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: