Lleida
19-35° C (sol)
97% 26 km/h

25 agost 2019

Només ens queda l’Alzamiento Nacional!



Demà és 18 de Juliol, en temps de dictadura era jornada festiva, doncs era la festa de l’Alzamiento Nacional, el dia que es va iniciar la maleïda Guerra Civil Espanyola l’any 1936. Òbviament no voldré centrar aquest article i el seu contingut en la Guerra, la Dictadura i les seqüeles que han deixat al nostre país, però sí que em voldré capficar-m’hi en el perquè, i com després de més de 40 anys que hem iniciat la democràcia, encara tenim algunes arrels en el nostre dia a dia que considero que no haurien de ser-hi presents i com provoquen que no avancem com cal cap una societat preparada pel futur que ens espera. És impropi que en actes particulars de ciutadans d’un país evolucionat, encara sorgeixin actituds gens coherents del que es presumeix de ser un estat del segle XXI i preparat per un dia de demà ambiciós. Resulta molt preocupant com, per exemple, el passat cap de setmana en un casament de fills de personalitats catalanes rellevants del món de l’economia, la cultura, la comunicació i poders fàctics del país, encara es mostrin signes feixistes durant la festa i es facin càntics de cançons bèl·liques polèmiques (com El novio de la muerte que la canta sovint la Legió Espanyola). I tot això interpretat per noies i nois benestants catalans que freguen l’edat dels 20-30 anys. Aquest és el nostre futur? Quina educació han rebut aquests joves per presumir aquestes conductes en un acte solemne com és un enllaç matrimonial? És preocupant com dia rere dia tenim notícies que parlen d’agressions cap a les dones. El tic del masclisme s’està tornant a evidenciar dintre de la nostra societat, i és preocupant com les noves generacions creixen amb un alt índex de masclisme. Sembla com si volguéssim fer ressuscitar la imatge de la dona pròpia de l’etapa franquista (on la seva presència a la societat era mínima i era relegada a feines domèstiques o familiars). Només fa falta que sorgeixin partits feixistes que promulguen aquestes tesis, com és el cas de VOX, que no deixa de preocupar la seva presencia en administracions públiques fruit dels darrers resultats electorals –crec que els votants no saben que pretén aquesta força política, quines són les seves tesis i què és realment– i el poder que tenen actualment donat que estan en equips de govern. O com n’estem de pendents de la sentència condemnatòria dels presos polítics catalans. Alguns diuen que abans de l’agost la publicaran (curiosament després d’haver nomenat, o no, un nou president del govern), altres fonts diuen que serà aquesta tardor. Déu dirà quan sortirà a llum pública i quines conseqüències futures tindrà, però el que sí que és preocupant és tot el que ha succeït durant el procés i els fets que ha generat que una part del país vulgui realitzar una consulta identitària, i com l’estat ha privat que lliurement es pugui fer aquesta celebració. És obvi que s’han trencat les relacions (que no la convivència) i ha provocat que molts ciutadans actualment no se sentin representats pels polítics que han governat els darrers anys a Madrid. Vist des de dalt, em preocupa com els ciutadans il·lustres, els que haurien de donar exemple de com un país s’ha de comportar per tenir un futur ambiciós, no demostren actituds com cal. Com els partits polítics no es posen d’acord en fomentar un teixit ciutadà tolerant, amb mentalitat oberta i plural, amb tics igualitaris entre els diferents sexes... i com no actuen severament cap a la base del país, les noves generacions. Un país que cada 5-6 anys canvia el seu model educatiu i que mai es posen d’acord les forces polítiques per tal de buscar la millor solució per formar els joves del futur, li provocarà que sorgeixin fets incontrolables, com és el cas del masclisme juvenil actual. I finalment, com els polítics no han aconseguit solucionar el fet independentista català seient-se en una taula i parlant democràticament de quina potser la millora manera de solucionar aquesta inquietud que tenen uns ciutadans d’una part del país. Al final, covardament, han utilitzat la justícia, han judicialitzat uns fets que no són competència d’aquest poder de l’estat i han deixat que el progrés del país estigui en mans d’unes persones que han demostrat a base de fets i actituds recents que no, precisament, siguin neutrals i estiguin vinculats amb la recent història passada del país. Amb tot això, com carai volem ser un exemple de país preparat pel dia de demà, si no renunciem d’una vegada per totes al nostre passat negre? No conec països civilitzats que exaltin tan constantment les figures dels dictadors que han governat el seu país com ho fa Espanya (i això que no parlo del Valle de los Caídos i del Pazo gallec de la família Franco)... Ens ho hauríem de fer mirar, no?



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: