Lleida
3 - 14° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

17 desembre 2018

Supremacisme



Parlar de bons i dolents és propi de catequesis medievals per a la captació infantil de fidels. També forma part de la dramatúrgia dels westerns primitius, amb el xèrif i el pistoler encarnant la bondat i la maldat, respectivament. L’altre dijous, mentre em cruspia el croissant i el cafè amb llet, per poc m’ennuego. A l’altre diari local, l’articulista Vidal bis es vantava de ser del bàndol dels bons. Després de carregar-se simbòlicament, esclar, els dolentíssims Arcadi Espada i Inès Arrimadas que enlloc de posar l’altra galta planten cara al secessionisme, en Vidal bis treia paquet acceptant ésser un supremacista català. A diferència del supremacisme blanc immaculat del segle dinou, el seu és d’un groc allioli per a costellades. El pamflet escarificava virtuts i pecats de xèrifs i pistolers amb un estil periodístic impropi d’un lletraferit amb pedigrí. El moment suprem esclata (¡gralles i tenores a tota merda!) quan el comissari Vidal admet el seu supremacisme perquè és ‘la supremacia ètica de la nostra causa i la manera com –en general– la defensem’. Ull viu quan apunta ‘en general’. ¿Reconeix que ‘en particular’ amb els CDR deslligats pels carrers, l’ètica brilla per absència? Als dolents de la pel·lícula ens excitaria que a més d’ultra ètica i maniquea, la vostra supremacia fos plus estètica i lúdica. Això dels llacets i plàstics grocs ja ensopeix les mosques.  



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: