Lleida
17/34° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

5 agost 2020

Calviño i la nova Europa



Queda clar que no es pot donar res per fet (ja sabeu allò de no diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat), cosa que em ve al cap quan penso en Nadia Calviño y la votació de la presidència de l’Eurogrup. 

La candidata Calviño comptava amb el suport dels països que representen el 83% de la població i el 80% del PIB de l’Eurozona, començant per Alemanya. Així doncs, què ha passat?

Com és que la seva candidatura no ha assolit la presidència? Sembla que l’escenari de les polítiques econòmiques a Europa, arran de la pandèmia, ha canviat en un sentit: les visions contraposades sobre models econòmics s’han enrocat i radicalitzat. Les crisis ja porten conseqüències així.

Cal dir que el sistema d’elecció és “un estat, un vot”, sense ponderació de cap tipus. I aquesta és la qüestió: el procés de la votació ha acabat amb un resultat que, amb la renúncia del candidat luxemburguès Pierre Gramegna després de la primera votació, queda avalada a molt estirar per països que representen el 17% de la població i el 20% del PIB de la zona euro. 

Alemanya, França, Itàlia i Espanya, els estats amb més pes econòmic i que avalaven Calviño, aposten per una resposta a la Covid-19 amb un pla europeu de recuperació de 750.000 milions, dels quals 500.000 són per a ajudes directes i la resta, per a préstecs. 

D’altra banda, Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suecia (els “falcons del nord”) no volen aplicar un fons comú de recuperació sense executar fortes retallades a cada estat beneficiari i qüestionen les ajudes directes. També les fiscalitats estatals són motiu de discrepàncies. I no oblidem que les previsions econòmiques per al sud d’Europa són pitjors que les que s’estan considerant per al nord del continent. Nova divergència. Pascal Donohoe, el nou president de l’Eurogrup, és un conservador irlandès que s’ha venut (figuradament) com a un home que crea ponts. Per tot l’anterior, els ponts seran necessaris per arribar a punts d’acord i consens entre els dos blocs, cada vegada més allunyats. 

En tot cas, no oblidem tampoc que les famílies ideològiques europees compten. Donohoe pertany partit Fine Gael, integrat al Partit Popular Europeu. I això pesa davant Calviño.

I un altre apunt: Donohoe és el ministre que defensa l’impost de societats irlandès del 12,5% i rebutja una taxa europea a les grans tecnològiques. Amb aquesta fiscalitat, els milions que s’hi han “colat” han estat incalculables. De fet, el Tribunal de Justícia de la UE va obligar Apple a tornar 14.300 milions d’euros per avantatges fiscals il·legals. Una “taca” prou rellevant perquè no fos un candidat adient per a alguns països pesants. Però aquí el tenim, nou president.

Ja veurem cap a on tira el “centrista” Donohoe. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: