Lleida
4/10° C (boira)
97% 26 km/h

30 novembre 2020

Nosaltres no hem “transitat”



A molts dels adults d’avui, que votem i cotitzem, que aguantem el “xiringuito”, la Transició ens agafa molt lluny. Nosaltres no hem “transitat”, no vivim de nostàlgies ni de justificacions històriques, basades en falsedats i tergiversacions. S’han retorçut tant els fets, venuts a totes hores per tots els poders implicats, que no hi queda ni un pam per a la veritat. 

No ens ho empassem. L’entelèquia de la idíl·lica Transició, que les elits interessades continuen venent, té més forats que un colador. Des del seu origen, des de la seva gestació i fins a avui mateix, la Transició tapa delictes, vergonyes, atemptats a la Democràcia, pactes sense llums ni taquígrafs i, sobretot, molts silencis vergonyants. És la justificació perpètua i perfecta per a mantenir els actors de sempre als comandaments d’un estat que fa aigües en solvència, en democràcia, en justícia i en benestar. Greixem bé els engranatges de la màquina de la Transició, no fos cas...

Qualsevol estat modern que cregui ser-ho no hauria de passar-se els darrers quaranta anys “netejant” un moment històric. De fet, el 1978 l’opinió pública volia una república però, des de fa quatre dècades, ens llevem cada dia suportant i patint un concepte estrany: Monarquia Parlamentària. No vull viure en un sistema polític que té com a substantiu “monarquia” i que “parlamentària” queda d’acompanyament adjectival. I amb tot el que sabem avui, encara menys que mai.

En qualsevol cas, aquest gran invent de la Monarquia Parlamentària, quin control exerceix sobre el monarca, cap de l’estat? Ben evident és que cap. En el context dels anys 70, acabant una dictadura, amb un monarca que n’era hereu, i moltes ferides obertes, es va fer el que es va fer. És la Història. Punt i final. 

Però al 2020, permeteu-me que no vulgui de cap manera viure sota les mateixes idees pactades ni amb les premisses usades per fer-ho callar tot i per mantenir els silencis convinguts. Permeteu-me que no vulgui mantenir les prebendes dels de sempre ni el bipartidisme organitzat. Permeteu-me que em reveli contra les impunitats d’alguns i contra les injustícies que han de patir d’altres. 

Les velles oligarquies, la gran obra de la literatura contemporània (altrament dita Constitución), inviolabilitats immorals, un president que no dona explicacions, una societat que dorm a la palla volgudament, delictes que prescriuen... Espanya, 2020. 

Crec que queda palès qui és i qui no és establishment. No hi ha res que faci més por que escoltar “l’estat” com a subjecte, o “en nom de l’interès general”.  Que gran part de la classe política espanyola advoqui pel Règim del 78, vulgui rentar-li la cara i suggereixi una “nova Transició” és allò tan trillat de “canviar-ho tot perquè res canviï”. Règim, al cap i a la fi.  Tanta pudor em resulta irrespirable, inclús amb la mascareta posada.  



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: