Lleida
3/14° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

21 novembre 2019

Fa dos anys



Ahir, 1 d’octubre, em vaig aixecar a les vuit menys vint. Més o menys a la mateixa hora que aquell diumenge de fa dos anys. Com aquell dia, ahir vaig engegar la TV i vaig posar el 3/24, buscant informació del que estava passant, mentre amb el mòbil no deixava de mirar les xarxes socials esperant notícies. Les semblances acaben aquí, perquè l’1 d’0ctubre del 2017 el que veia em va deixar gelada. Recordo l’estupefacció de veure com la Guàrdia Civil trencava a cops el vidre del col·legi electoral de Sant Júlia de Ramis on havia de votar Puigdemont i recordo també les primeres càrregues a Barcelona. Tinc ben fresca a la memòria la urgència per votar d’aquell matí, la sensació que si no ens afanyàvem potser no ho podríem fer. Em vaig afanyar i amb la meva panxa d’embarassada de 40 setmanes, vaig votar. Va ser una sensació genial, única... No només pel fet de votar (que també, és clar), sinó per la unió, la resistència davant les agressions, la força col·lectiva i l’esperit de lluita pacífica i democràtica que es va respirar aquell dia i els que el van seguir. Però, malauradament, dos anys després el panorama és ben diferent. L’energia que ens va carregar les piles aquell dia s’ha anat esvaint a cop d’empresonaments injustos, repressió, exilis, detencions i manca d’unió i fermesa política. No sé què passarà, però l’exemple que aquell dia de fa dos anys vam enviar al món no hauria de caure en sac buit. Seria una pena.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: