Lleida
5/13° C (boira i sol)
97% 26 km/h

9 desembre 2019

Ganes de ser francès



Un servidor, per incompetència, no ha estas mai aficionat a l'esquí però, quan es té infància a càrrec, sovint toca complaure els petits perquè, com sap tothom, experimenten una irrefrenable atracció per tot allò no forma part del seu dia a dia. El blanc element és així per tant il·lusió recurrent a casa meva quan arriba Setmana Santa. Va ser així sent jo petit –vivia a Barcelona- i és així també ara que sóc pare. Allò més normal, vivint on vivim, hauria estat optar per qualsevol de les poblacions que, a la cara sud del Pirineu, han convertit la neu en motor de la seva economia però, per afegir-li al tema un plus de cosmopolitisme, vaig optar per Luchon, la primera població francesa que un troba després del Portillón.
De la neu vàrem gaudir ben poc, perquè l'estació d'esquí de Superbagnères, la més antiga del Pirineu- estava tancada, però la ciutat va compensar el disgust. Vaig trobar una població bonica en la qual aquell encant vuitcentista comú a totes les ciutats franceses de províncies era del tot present. Luchon, feia l’efecte, havia canviat poc en els últims cent anys si descomptem la desgraciada decisió que algú va prendre; als 70 i després de, ens van dir, un despreniment; de substituir el funicular de fusta que unia vila i estació per un telecabina. Al meu fill, el fet de no trepitjar neu va semblar no importar-li gaire, perquè la perspectiva de passar uns dies en una ciutat així li fascinava.
Vam passar així entre crepes, vins, formatges, cafè i un frustrat intent de visitar les termes –Luchon és també ciutat termal, però als banys els menors de 12 no poden accedir- uns dies més que agradables. De tot allò que vam veure, com sempre que visito França, em va cridar l'atenció el monument en honor als caiguts –aux enfants morts pour la patrie- en el qual un poilou representava des d’un pedestal als més de 150 morts –la majoria durant la I Guerra Mundial- amb els quals Luchon –que l’any 1914 no passava de 3.500 veïns- ha pagat el preu de formar part de la República Francesa. El meu fill, que comparteix amb mi la fascinació per aquesta guerra, em va preguntar con és que a Espanya no n’hi ha monuments així i jo, ximple de mi, vaig dir-li que perquè nosaltres preferíem matar-nos entre nosaltres i això no és cap cosa que s’hagi de glorificar. “No és veritat. Espanya ha estat en moltes guerres ”, va dir. I, sí, tenia raó, perquè els espanyols, a més de matar-nos entre nosaltres en els anys 30, hem matat i mort amb raó o sense a Cuba, Filipines, Puerto Rico, El Rif , Sifi Ifni, el Sàhara, Rússia, Líban, Bòsnia, Afganistan, Kosovo, l'Iraq i fins a Haití durant els anys que van des de 1898 fins avui. 
Durant tot aquest temps, el màxim del que hem estat ser capaços, ha sigut col·locar en cada poble monuments recordant els noms de només la meitat dels quals van morir entre 1936 i 1939 i enderrocar-los després i ja en Democràcia per a substituir-los per no res. Hauria bastat, segurament, amb no tirar res al terra i afegir al costat dels noms dels quals ja estaven aquells dels quals en el seu moment no van contar perquè ara tot anés més senzill i cap idiota preguntés el que, fa uns anys, vaig haver d'escoltar jo en una roda de premsa d'aquestes que aquí en diuen a peu dret oficiada per qui avui és ambaixador espanyol a Andorra i, fins fa ben poc, era alcalde de Lleida Àngel Ros en la que, encara i per sort, se’n diu Plaza Cervantes. “I ara que reformen la plaça… no li canviaran el nom? Ho dic per la demanda que hi ha de canviar els noms franquistes”. A vegades, sí, determinades estupideses fan venir ganes de ser francès. I no només perquè Luchon –com tantes d’altres viles franceses- sigui una ciutat magnífica.



0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: