Lleida
4/16° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

22 novembre 2019

Res és com toca



Abans d'entrar a la rotonda que connecta Lleida amb l'autovia d'Osca, hi ha una pintada. Són tres paraules en esprai negre i expliquen la mateixa cosa que moltes d’altres pintades que he vist a carreteres de Lleó, Astúries o Teruel. Porta allà des del 2013, quan van començar les maniobres que, el 2014, van acabar amb una empresa que era, a més, l'última del seu sector a tota la Vall de l'Ebre. Va haver-hi rebombori, però no massa: la plantilla era petita i a la gent de Lleida i rodalies –i als treballadors afectats també, fins i tot- els havien convençut amb un menyspreu d'anys que el seu treball no tenia futur. Les escombraries, els van dir, es podien reciclar, però allò que ells produïen i havien produït abans els seus pares i avis era dolent, car i perjudicial per tothom. Per això, havien d'acceptar el que se'ls oferia sense merèixer-ho i deixar que el seu ofici es convertís en record. Era el signe dels temps, els deien i, per això, van acotxar el cap igual que, pocs anys abans, l’havien acotxat  companys seus a Puertollano, la cordovesa Vall del Guadiato o el Nord de Palència. Després vindrien més: a Terol primer, a Lleó després i, al final, a Astúries. 
De manera atropellada i indecent –transició ecològica, ho anomenaven- van tancar en poc més d’un any dècades d’una agonia durant la qual uns quants van guanyar diners a mans plenes malgastant –o embutxacant-se- fons europeus i la resta, que tampoc tenia més opció, es va prejubilar amb certa dignitat però a canvi d'hipotecar el futur dels seus pobles i ciutats.
Tot plegat, representa, hauria d'haver acabat el passat 31 de desembre; però una desgràcia sobrevinguda a un petit poble de Màlaga va servir d'epíleg inesperat. Un nen de dos anys va caure per un sondeig il·legal de 110 metres i ningú sabia com treure’l d’allà. Com a la cançó, “llegaron gobernadores, alcaldes e ingenieros” y “hubo sirenas, lamentos y acompasados aies a la boca del pozo”, que estava encegat per un tap de terra. Van pensar primer en una galeria horitzontal capaç de tallar la vertical del pou; però la idea, per tractar-se d’un terreny força inestable, es va rebutjar i van optar per perforar un altre sondeig paral·lel des del que, un cop assolida la profunditat a la qual se suposava que hi era el nen, caldria excavar amb pics i martells pneumàtics una galeria per a rescatar-lo. Es van recordar llavors d'ells i; des d'Astúries, l'únic lloc on encara funciona una d'aquestes explotacions vuitcentistes i sense cap mena de futur que tan sàviament han anat clausurant els successius ministres del ram predecessors de l'ínclita Teresa Ribera, van fer baixar a vuit especialistes que, al costat de 300 persones més, van fer mans i mànigues per fer possible un miracle que no va arribar.
Ara, quan tot ha passat ja, n’hi ha qui demana per a ells premis i reconeixements que, de ben segur, els hi donaran però que els serviran de ben poc quan tornin a les seves cases de Lena, Mieres o Laviana i comprovin que; com a Andorra, Mequinensa, Seròs, Peñarroya, Villablino, Barruelo o Berga; la prosperitat, la riquesa i el futur que va portar el carbó només han estat reemplaçats en la majoria dels casos per la ruïna i el silenci. En la pintada d'Alpicat, ho diu: “Miners en lluita”. I ho diu, en català, perquè al Baix Segre i al Baix Cinca també va haver-hi miners que; a empreses com la Carbonífera del Ebro, durant més de cent anys i en condicions que cap de nosaltres aguantaríem ni cinc minuts; van ajudar amb el seu esforç diari a construir tot el que avui tenim. En Julen, com el carbó, mereixia un altre final però, gairebé mai, res és com toca.



0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: