Lleida
17-33° C (sol)
97% 26 km/h

22 agost 2019

Restaurants i nens



A un servidor, des de ben petit, menjar fora de casa li agrada més que a un tonto un bote. Per això, els restaurants, m'han semblat sempre un dels millors invents que existeixen i un dels signes inequívocs que la civilització i el progrés han arribat –o no s'han anat- d'una ciutat o un poble. Trobar, quan surts de casa, un lloc digne per fer parada y fonda i gaudir de les maneres de fer de persones que han convertit en ofici propi quelcom tan difícil com fer gaudir d’un bon dinar als altres és un d'aquests plaers que a ningú haurien de furtar-se-li independentment de la seva edat i situació. 
Del meu avi, que ja fa anys que no hi és, recordo les cares d'ufana satisfacció quan tirava de cartera per a convidar-nos a dinar fora a tots i del meu petit, que cada dia ho és menys, no se m'obliden les seves ganes invariables de provar plats, conèixer llocs i gaudir sempre que es pot de les estovalles i plats aliens que se’n tornen pròpies quan, qui et serveix, ho fa amb l'honestedat i la voluntat de complaure que diferencien als qui saben que, això de servir dinars, sopars i berenars és un ofici meravellós.
Els restaurants, ja ho he dit, m'agraden i, per això, les coses importants –cada cop són menys- que a qui subscriu li passen se celebren sempre que es pot en taules alienes i així intento que consideri ha de ser la infància que tinc a càrrec.
Ho faig per previsió- si vols que alguna cosa continuï existint en el futur, ensenya als qui vindran després de tu a gaudir-ne d’ella- i, per què negar-ho, també per egoisme, perquè sé que només així, quan jo ja no sigui capaç decidir res i recordi ben poques coses, n’hi haurà algú que em tregui a passejar i m'assegui davant d'unes estovalles i uns coberts nets que em recordaran per un moment qui era jo i quines coses m'agradaven.
Un nen dins d’un restaurant, ho sé, pot molestar de vegades i, si no està del tot ben educat pot arribar dins a convertir-se en suplici per a familiars, resta de comensals i cambrers; però això no justifica aquesta cada vegada més estesa mania –si, mania, perquè els costums insensats convertits en norma són manies- de vetar l'accés dels petits a menjadors de cases de pretesa categoria que es revelen deshonestos fraus de la insignificança dels quals te n’adones quan toca treure la cartera. Ningú qui, de debò, senti aquest ofici meravellós que és donar menjar als altres com a vocació negarà mai l'entrada d'un petit, per revoltós que sigui, a casa seva casa i no ho farà perquè sap que, guanyant-se al petit, se’n guanya un client futur alhora que converteix en clients presents a pares, avis i resta de familiars. Amb m’ho van fer veure Gregorio qui, al seu +Billauba de Fraga, va demostrar amb paciència a Luisangel peque que la carn poc passada té més gust de carn; l’Angelo, qui a la Trattoria de Lleida li va ensenyar que, si de postres toca parlar, un tiramisú casolà no en té de rivals i, també i sobretot, Ángel Lacasa, qui encara que no hi és ja i entre acudit i acudit, ens va demostrar servint un picantón a la brasa i un flam de xocolata que el nen encara recorda i demana cada vegada que parem a casa seva que un restaurant de carretera –els seus fills regenten avui els dos que ell i la seva dona Pilar van obrir a la N-II, en tenen un altre a Saragossa i preparen més projectes- pot també ser un lloc sublim. Els nens, de vegades, molesten; però molesten més els qui no saben tractar-los.



0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: