Lleida
18-35° C (sol)
97% 26 km/h

24 agost 2019

El beuratge dels turistes



Curiositats de la vida assenyalen que la festiva i popular beguda de la sangria, al marge que es pren des de mitjans del segle XIX a Espanya, situen el seu origen en les Antilles, quan eren colònia britànica. Dubtes, dubtes... Molts dubtes són les que existeix al voltant d’aquest barroc beuratge, molt possiblement, d’origen hispànic. Des de la immigració espanyola a l’Argentina, entre els anys 1860 i 1960, és força habitual el seu consum al país de Sud-amèrica, que el prepara i serveix en un gerro de vidre típic català, especialment durant els estius suaus de l’hemisferi sud.
Què és la sangria? De què es compon? Quantes preparacions es coneixen? El Diccionari de la Reial Acadèmia defineix la sangria com “beguda refrescant que es compon d’aigua i vi amb sucre i llimona o altres additaments”. No obstant això, aquesta obra escrita assenyala que a Toledo i Ciudad Real la sangria rep el nom de surra, tot i que surra i sangria són dues coses diferents. A la sangria no s’utilitzen com a ingredients, begudes alcohòliques de forta graduació. A la surra, per contra, sí. Malgrat tot, molta gent confon la surra i la sangria. El vi negre és la base vínica de la sangria, en clara evocació al color de la sang. En algunes ocasions també es fa amb vi blanc, denominant sangria blanca, encara que quan intervé el vi blanc acostuma a rebre el nom de clareja. A la comunitat catalana també es fa amb vi escumós de cava, de manera que es diu sangria de cava. Tant si és vi negre com blanc, s’utilitzen vins joves i afruitats, sense tenir en compte la graduació alcohòlica, ja que l’aigua que se li afegeix rebaixarà la quantitat d’alcohol que conté. Un altre dels ingredients imprescindibles de la sangria és el sucre, que s’aconsella incorporar-ho en forma semilíquida perquè es dissolgui d’una manera uniforme. No ha de predominar el gust del sucre, de manera que la dolçor ha de ser moderat. El suc de llimona també ha d’estar present. La resta de fruites com la taronja, el préssec, l’albercoc, la pera, la poma i el plàtan s’incorporen d’una manera trossejada.
Hi ha gent que l’empolvora amb canyella. Aquesta operació es fa més habitualment en la clareja. La preparació ha de romandre unes dues o tres hores en maceració, incorporant en alguna ocasió refrescs de llimona i taronja. També brandi o una mica de vermut vermell, el que el fa ser una sangria més capçalera. Molts són els turistes anglosaxons, francesos, russos, noruecs i escandinaus que s’arriben a emborratxar amb aquest beuratge, o si més no, es posen molt contents. La sangria és considerada la beguda, per excel·lència, del turista.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: