Lleida
19/34° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

14 agost 2020

Presumisc de ser lleidatà per on vaig



“El cervell s’alimenta de canvi i viatjar. És sens dubte una manera infal·lible d’assegurar tal aliment”. Aquesta asseveració correspon a Jorge Wagensberg, professor, investigador i escriptor espanyol nascut a Barcelona, encunyada en un article publicat a la secció de Babelia del diari El País.

Sens dubte, fa reflexionar sobre la importància que té descobrir món, prendre contacte amb els pobles, gent, cultures, religions i maneres de pensar i viure al Planeta. Quantes vegades he pensat en l’inversemblant que som els ciutadans, la manera canviant que ens presentem a la societat mundial a l’hora d’actuar, ser, veure i sentir. Cada comunitat és un món, i això és el que ens fa ser diferents uns dels altres.

Viatjar i crear coneixement són dues activitats germanes. Comparteixen essències: canvi, explorar, observar, comprendre, risc, proesa i superació, diu Wagensberg en el rotatiu. Afegeix: “la combinació viatjar-conéixer crea certa addicció”. Cristòfor Colom, per exemple, tenia el Llibre de les Correries Asiàtiques de Marco Polo gastat i subratllat de pur entusiasme.

Viatjar, en els nostres dies, també crea entusiasme, hàbit, necessitat i dependència. Des del meu primer viatge internacional realitzat en el mes de setembre de 1981 a Budapest, he sentit una imperiosa necessitat de viatjar, de conéixer món, de trobar-me amb gent d’aquí i d’allà. De veure el bonic i el menys bonic que tenen els pobles.

D’aprendre del millor que tenen ells, de rebutjar el que no és exportable (sempre respectant-ho). En els més de 100 països que he tingut l’oportunitat de visitar al llarg de gairebé quaranta anys d’exercir la comunicació internacional en matèria turística, de viatges i gastronòmica, he après moltes coses d’aquests llocs.

En concret una molt important i vital per a l’enteniment de les persones i dels pobles, i és el respecte i el no posar noves fronteres a les existents.

També el que la classe dirigent política no ha d’agredir ni explotar els seus ciutadans, especialment en països subdesenvolupats, focalitzats molts d’ells en el continent africà.

He après, per descomptat, que per molt que viatge enllà del meu país, no he d’oblidar quina és la meua terra que em va veure néixer, la gent que m’estima, les coses pròpies de la seua col·lectivitat.

Jo vull a Lleida, lloc on vaig néixer un bon dia del mes de novembre de 1950. Vull a la gent de Lleida. Vull a la gent d’Alcoletge, lloc on visc actualment. Per això, quan viatjo pels cinc continents, duc sempre l’estendard de l’estimada Lleida. Presumisc de ser lleidatà per on vaig. Presumisc de portar el seu estendard. Et vull Lleida!



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: