Cada 40 minuts una dona posa una denúncia per violència de gènere. En la gran majoria de llars, elles són qui es dediquen al 70% de les tasques domèstiques. Cobren més d’un 20% menys que un home per fer la mateixa feina. Veuen minvades les seves possibilitats d’accés al mercat laboral o de promoció quan són mares. Elles deixen de treballar o redueixen la jornada per fer de cuidadores. I ja són 9 les dones que han mort en mans de les seves parelles o exparelles des de principi d’any. L’assetjament i abús sexual, els micormasclismes, la cosificació femenina, la discriminació... No són motius més que suficients per cridar ben fort? La desigualtat és vertadera i palpable. Per sort, la lluita d’avui és fruit dels passos que es van fer ahir. I hem de continuar en aquesta direcció. Clamant pels nostres drets i exigint una igualtat real en tots els àmbits. Sí, les lleis en aquest sentit juguen un paper fonamental. Però el que necessitem en aquesta societat patriarcal es el convenciment i la consciència de totes i tots per iniciar el canvi cap al respecte, la integració i uns principis que posin punt i final a les injustícies i a aquest masclisme tan acceptat socialment. Encara queda un llarg camí per recórrer... però ho aconseguirem.