Lleida
6/23° C (sol)
97% 26 km/h

1 novembre 2020

Acabem el mes d’agost fets un embolic



Encarem la darrera setmana d’aquest mes d’agost amb una allau de males notícies i pitjors averanys. “La cosa no va bé”, ens diuen els responsables de les administracions sanitàries sobre l’evolució de la Covid-19, com si fos culpa nostra. Els imbècils del Donald Trump i el Jair Bolsonaro (sí, perdoneu, però ja n’hi ha prou de guardar les formes amb qui, a banda de ser-ho, se n’aprofita per insultar-nos) continuen dient i fent tonteries.

Per altra banda, els seus tontos útils, tant a l’estat (vg Miguel Bosé) com a Catalunya (vg Josep Pàmies), continuen intentant muntar insostenibles teories de la conspiració. I mentrestant en Putin, a Rússia, segueix eliminant els opositors per vies expeditives.

No em negareu que el panorama és depriment. Sobretot perquè ningú ens assenyala cap pauta clara per sortir de la situació en què ens trobem. No s’hi val a dir que no fem bondat. Jo crec que en fem, i molta. Que hi hagi un determinat percentatge de població que no segueixi les directrius que se’ns marquen no treu que la immensa majoria les seguim. I dins d’aquesta majoria hi incloc un bon nombre de ciutadans que tenim molts dubtes sobre la correcció de les pautes que se’ns marquen.

Però em sembla evident que els poders públics no poden esperar que el cent per cent de la població compleixi les seves instruccions sense cap mena d’oposició. S’han de descomptar reticències, i inclús resistències obertes, a l’acatament de les limitacions que se’ns imposen. I per això els hem facultat per imposar mesures sancionadores i repressores.

Però és clar, per imposar coactivament determinats comportaments personals, cal tenir autoritat. No només l’autoritat formal que deriva de les lleis, sinó l’autoritat moral que s’adquireix amb la correcta fonamentació de les decisions i la capacitat d’explicar-les, en termes entenedors, a les persones que les hem de complir. I en el cas d’aquesta pandèmia hem assistit a massa titubejos i contradiccions en la presa de decisions. D’aquesta manera hem arribat a un estat de desconcert i de pessimisme generalitzat sobre les possibilitats de sortir-nos-en en un termini raonable.

Què podem fer davant d’això nosaltres, els ciutadans normals, que ens havíem fet la il·lusió de poder viure lliures, en pau i amb un determinat nivell garantit de confort personal, ara que ho veiem trontollar? Jo crec que, entre altres coses, hem d’anar repensant la funció dels polítics i les condicions personals que els hi hem d’exigir.

Per exemple, abandonar la nefasta distinció entre la classe política i la resta de la ciutadania. La dedicació política hauria de ser una faceta més de l’activitat de qualsevol persona i en cap cas substituir les seves definicions bàsiques. Qualsevol persona és abans un pare, un treballador, un professional, un activista social, o un amic dels seus amics, que un polític. I com més i millor sigui aquestes altres coses, millor polític serà. I si és tot això altre i no arriba a ser gran cosa com a polític, tampoc no li passarà res.

Ell mateix se n’adonarà (i si no sempre hi haurà algú altre per fer-li veure) i no tindrà perquè saber-li greu deixar pas a d’altra gent que ho faci millor. Al cap i a la fi, ell continuarà sent un pare, un treballador, un professional, un activista social, o un amic dels seus amics.

Hi ha molts altres factors que hauríem de corregir i que potser la pandèmia ens ajudarà a replantejar-nos. Mireu per on, potser aquest final d’agost no serà tan negatiu. Us proposo encarar el nou curs revisant i substituint tot allò que no serveixi.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: