Lleida
17/30° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

1 juny 2020

Conseqüències jurídiques de la pandèmia (1)



Gairebé tots els lectors que hagin passat per una Facultat de Dret recordaran aquelles lliçons de dogmàtica jurídica en les quals es parlava dels fets naturals, dels fets jurídics, dels actes humans i d’altres subclassificacions. A partir d’aquí es construïa una teoria suggestiva per explicar moltes institucions jurídiques. En definitiva, els fets jurídics son aquells esdeveniments, siguin de la mena que siguin, que tenen la virtualitat de produir efectes significatius en dret.

Doncs bé, d’acord amb aquella noció, sembla clar que el coronavirus SARS-CoV-2, productor de la malaltia covid 19, constitueix un fet jurídic d’enorme potència. Les conseqüències jurídiques de la pandèmia son i seran transcendentals i estic convençut que ens ocuparan durant anys.

Naturalment allò que ara més ens preocupa son les seves conseqüències sobre la salut i les mesures que hem d’adoptar per evitar-ne les conseqüències morboses. Però confio que superarem aviat aquesta etapa i aleshores sí que se situaran en primer pla les disposicions de caràcter legal que s’hagin d’adoptar per fer front a les conseqüències de la pandèmia, tant a nivell social com econòmic.

De fet, ara ja hi estem completament immersos. L’activació de l’article 116 de la constitució espanyola i la declaració de l’estat d’alarma es van basar directament en la covid 19. Les seves conseqüències jurídiques les estem experimentant cada dia, confinats a les nostres cases i privats, per exemple, d’un dret tant fonamental com el de la llibertat de circulació. Hi ha hagut també nombroses disposicions que han regulat procediments, ajudes i prohibicions, directament adreçades a fer front a la situació creada.

M’agradaria centrar-me ara en les conseqüències que el coronavirus està provocant en les relacions de caràcter privat, en les obligacions que tenim contretes les persones privades entre nosaltres i que es veuen afectades per la pandèmia. D’aquestes relacions privades les primeres que estan entrant en crisi son les de caràcter successiu, en les quals les prestacions es deuen de manera continua i es compensen periòdicament mitjançant una determinada contraprestació, normalment de caràcter econòmic. Em refereixo, per exemple, als contractes de treball, de lloguer o de subministrament de serveis bàsics.

Els contractes de treball entre persones privades ja van ser de seguida objecte d’atenció per part dels poders públics i l’Estat ha dictat normes específiques per facilitar els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO).

En el fons, el que fan aquests expedients és carregar a la seguretat social una bona part dels imports dels salaris corresponents als dies en què, per causa de la pandèmia, l’empresari no ha estat en condicions d’oferir ocupació i el treballador no ha pogut treballar. Evidentment es tracta d’una intervenció directa en una relació laboral entre persones privades, en la qual l’Estat (o la Seguretat Social, cada cop és més difícil distingir-los) assumeix les conseqüències dels efectes provocats pel coronavirus. I ho fa invocant normes sobre suspensió per causa de força major.

El cas dels contractes de lloguer entre particulars no ha rebut en canvi, de moment, cap tractament específic. Molts contractes de locals de negoci s’han vist afectats per una situació similar a la que comentava sobre els contractes de treball. Han hagut de tancar per causa de la pandèmia, no han pogut obrir al públic i no han pogut desenvolupar l’activitat per a la qual havien estat llogats.

Per altra banda, difícilment li pot ser imputable aquesta situació a l’arrendador, que ha complert la seva obligació posant el local a disposició de l’arrendatari. La conclusió, aparentment, seria que l’arrendatari continuaria devent els lloguers, encara que no hagués pogut obtenir els rendiments que esperava del local arrendat. En aquest cas no hi ha hagut intervenció dels poders públics i, per tant, les eventuals discussions sobre quina de les parts hauria de suportar la pèrdua ho serien exclusivament entre l’arrendador i l’arrendatari.

I d’arguments n’hi ha molts i variats per defensar una o altra part i probablement també perquè totes dues demanessin responsabilitats als poders públics. Si això es deixa així, podem estar litigant anys i panys, invertint en plets diners i esforços necessaris per a la recuperació. Vull confiar, en primer lloc, en el seny de les persones que s’hi vegin involucrades i també dels professionals que hi hagin d’intervenir. I en segon terme, però cada cop amb més dubtes, en una adequada intervenció dels poders públics, equitativa i desacomplexada.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: