Lleida
19/34° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

15 agost 2020

La immunitat parlamentària, als peus dels cavalls



La setmana passada el parlament espanyol es va pronunciar en favor de la inviolabilitat del rei i va entendre que era un privilegi personal que impedia qualsevol exigència de responsabilitat. Una setmana més tard, el mateix parlament no ha tingut cap inconvenient en aixecar la immunitat a una diputada de Junts x Cat. Son supòsits diferents, però relacionats. Ni l’una ni l’altra tenen un caràcter personal, sinó que van lligades a les institucions i a la finalitat que persegueixen. I és simptomàtic que un parlament s’hagi mostrat més gelós de blindar la monarquia que de protegir la llibertat dels seus diputats.

Efectivament, si la inviolabilitat del rei, aplicada als actes dictats en exercici de les seves funcions constitucionals, pretén protegir la corona com a institució, la immunitat parlamentària no és un privilegi dels diputats i diputades, sinó que és una garantia, un blindatge dels parlaments, per impedir que d’altres poders de l’estat puguin interferir en el seu funcionament.

És una constant en la història de la humanitat que els caps visibles dels oprimits, quan lluiten i plantegen les seves reivindicacions, siguin l’objectiu principal de la repressió del poder establert. Ho podem rastrejar en les civilitzacions més antigues i tots tenim la consciència, encara ara, que quan ens escullen per plantejar reivindicacions davant dels que tenen més poder, estem comprant números per acabar rebent. I per això precisament sempre s’ha intentat blindar els escollits contra aquestes represàlies, moltes vegades sense gaire èxit, tot s’ha de dir.

Ja a l’antiga Roma els plebeus es juramentaven per venjar qualsevol atemptat al tribú de la plebs. I encara avui assistim molt sovint a vagues i manifestacions per exigir la readmissió o l’alliberament dels líders sindicals, estudiantils o dels moviments socials quan pateixen represàlies precisament per aquesta condició.

Durant el segle XVII, en el marc de les tensions entre el parlament i la corona britàniques, es va anar forjant el dret a la immunitat parlamentària. Era una defensa del parlament davant de la monarquia, que podia (i ho feia normalment) utilitzar el seu poder per perseguir i anorrear el parlament. Després els sistemes constitucionals moderns han anat incorporant, d’una o altra manera, aquest principi.

Però és un blindatge que protegeix fonamentalment el poder legislatiu, i només com a reflex d’aquesta protecció, els membres d’aquests parlaments. Per això es permet que sigui el parlament el que pugui considerar si, en un cas concret, la persecució d’un diputat determinat es pot considerar o no com una intrusió pertorbadora.

No ha estat pas aquesta la discussió d’aquesta setmana. Hi havia motius per pensar que el cas de la Sra. Borràs s’havia suscitat precisament perquè és parlamentària, per coaccionar la seva llibertat com a diputada i perquè servís d’avís per a d’altres parlamentaris. Estic segur que hi ha un bon nombre de diputats que comparteixen aquest convenciment o, com a mínim, en tenen el dubte.

Haguessin hagut de votar en favor de la immunitat de la Sra. Borràs, no per protegir-la a ella, sinó per protegir el parlament i a ells mateixos; i això amb independència de qualsevol altra consideració o que la diputada afectada fos de Junts x Cat, del PP o de qualsevol altre partit. No ha estat així i el resultat de la votació posa de relleu que s’ha votat exclusivament en clau política, com es va fer en el cas del rei una setmana abans.

I, per descomptat, algun dia ens hauran de donar explicacions els partits que ni tan sols han participat en la votació. Es pot estar d’acord amb què es tractava d’un atac a la llibertat dels parlamentaris o creure que no ho era. Abstenir-se, o absentar-se, quan es pregunta sobre les llibertats, te una difícil interpretació. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: