Lleida
6/23° C (sol)
97% 26 km/h

1 novembre 2020

La llarga marxa cap a la reparació històrica



El dia 12 de desembre de 1946 l’assemblea general de l’Organització de les Nacions Unides va aprovar una resolució que recomanava al seu estats membres que retiressin els ambaixadors acreditats a Madrid i que s’exclogués l’estat espanyol dels organismes internacionals. El seu primer fonament afirmava el convenciment dels estats membres “que el Govern feixista de Franco a Espanya, que va ser imposat al poble espanyol per la força, amb l’ajuda de les potencies de l’Eix, a les quals va facilitar ajuda material durant la guerra, no representa al poble espanyol”.

Aquesta evidència, reconeguda i proclamada internacionalment tot just deu anys desprès del cop d’estat feixista, encara no ha estat assumida avui en dia, més de vuitanta anys més tard, per una part de la societat espanyola i, el que és més greu, pel mateix estat espanyol, si més no d’una manera explícita.

El procés de transformació de les estructures polítiques del franquisme, que vam anomenar transició, no va assumir mai aquesta condemna i rebuig explícits del règim franquista. Es va considerar que s’havia fet un camí “de la llei a la llei” i que no hi cabia cap deslegitimació global de la legalitat franquista, sinó només en aquells aspectes que resultaven incompatibles amb la nova legalitat. És curiós, per cert, que aquest mateix esquema fos adoptat per la llei catalana 20/17, de 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la república, amb gran escàndol dels partits espanyols i, especialment, dels més defensors de la transició.

La llei que anomenem de memòria històrica, de l’any 2007, va ser un pas significatiu en el camí cap a l’assumpció d’aquella deslegitimació radical de l’ONU. Tot i que partia de l’esperit de “reconciliació i concòrdia” de la transició, és cert que, si més no en el seu preàmbul, assumia les condemnes del franquisme que havien fet el Congrés dels Diputats i el Consell d’Europa.

Però el seu contingut material es limitava a reconèixer drets en favor de les víctimes del franquisme i a facilitar la recuperació de la memòria dels estralls de la dictadura

Aquest dimarts el consell de ministres espanyol ha aprovat un avantprojecte de llei de Memoria Democrática, que pretén portar encara més enllà aquest deute històric que tenim amb el nostre passat. En el moment d’escriure aquest article no es coneix el text de l’avantprojecte. Només disposem de la nota que ha fet pública la Moncloa. L’objecte de la llei és es el “reconeixement d’aquells que van patir persecució o violència, por raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa, d’orientació u identitat sexual, durant el període comprès entre el cop d’estat de 1936, la guerra civil i la dictadura franquista fins a la promulgació de la constitució espanyola de 1978. Es tracta de promoure la seva reparació moral i recuperar la seva memòria, i inclou el rebuig i la condemna del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i la posterior dictadura”.

Una diputada al congrés espanyol, escollida en les llistes d’un partit feixista, ha dit públicament que amb aquesta llei es “pretén guanyar allò que van perdre al camp de batalla”. Doncs te raó la diputada en qüestió. El feixisme va guanyar la democràcia en el camp de batalla i ara, molt més tard del que ho hauríem d’haver fet, es pretén honorar aquells que van morir per la llibertat i per la república espanyola. Però no pretenem guanyar ara; el poble espanyol ja va guanyar durant la guerra civil, com va reconèixer la comunitat internacional l’any 1946. L’únic que es pretén ara és que l’estat espanyol ho reconegui i intenti rescabalar les víctimes.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: