Lleida
14/29° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

23 setembre 2020

No plorem per Ponent, treballem per aixecar-lo



Aquestes darreres setmanes ens està envaint a Lleida un estat d’ànim depressiu, d’impotència davant dels mals de la pandèmia i de fatalitat enfront del desgavell de les decisions dels governs que tenen capacitat per decidir sobre nosaltres.

Un dels primers records que tinc d’actuació política es remunta a mitjans dels anys 60 quan vaig participar en una campanya en contra de la iniciativa franquista d’integrar Lleida dins d’una nova regió que havia de ser la del “Valle del Ebro”, o una cosa semblant. Anàvem a recollir signatures en contra per les cases i molts conciutadans ens deien que érem uns il·lusos, que ningú ens faria cas i que perdíem el temps. Al final la iniciativa no va prosperar, no sé ben bé per què, probablement no per la mobilització en contra. Però a mi em va deixar un record positiu, d’haver fet allò que havíem de fer.

A Lleida, a Ponent en general, i també a les terres del sud de Catalunya, som pocs habitants en relació al conjunt del país. Ocupem la major part del territori, però els nostres vots no son gaire determinants per decidir les grans opcions de país. Això ja ho tenim assumit de fàbrica i no ens ve de nou. Si que crec que és una novetat que Barcelona, o l’àrea metropolitana en el seu conjunt, s’estigui tornant cada cop més egocèntrica i es vagi despreocupant del seu indispensable rerepaís.Te la seva lògica si revisem les dades dels darrers censos de població, amb l’enorme pes que hi tenen les persones vingudes de fora, que no entenen, ni probablement tenen perquè fer-ho, la dependència que Barcelona té de tots nosaltres.

Això és així i tenim poques possibilitats de rectificar-ho. Però no en traurem res de lamentar-ho i menys encara de deprimir-nos. Allò que hem de fer és lluitar per la nostra ciutat, per la nostra comarca, per tot Ponent i per tota la Catalunya relegada. Ningú ho farà per nosaltres. Tenim raó, defensem l’únic país sostenible i, en el fons, acabem de demostrar a tota l’àrea metropolitana que som una alternativa infinitament més saludable que la seva.

No caiguem en el derrotisme, que ha marcat durant massa temps la nostra visió col·lectiva com a ciutat i com a regió. Menys encara en un lleidatanisme trasnotxat que sempre està a l’aguait, corejat pels partidaris de desconèixer la nostra identitat nacional. Hem de ser nosaltres mateixos, amb tota la legitimitat que ens atorga ser els que aguantem mig país, no major, però tampoc menor, que la que tenen els nostres connacionals de Barcelona, de la costa  o d’on sigui.

Però en aquest temps de pandèmia tots hem pogut comprovar com els nostres dirigents polítics (Paeria, Diputació, Delegació del Govern, Subdelegación del Gobierno) no han exercit aquest paper. S’han limitat a demanar i a entomar les decisions. I això és precisament el que no hem de fer. Hem de ser capaços d’exigir de tu a tu a la Generalitat, a Espanya, i a Europa si cal, allò que sabem que necessitem. Em preocupa que no haguem estat capaços d’organitzar una instància representativa de tots els sectors de la nostra societat, polítics, sindicals, professionals, empresarials, i les demés associacions que conformen el teixit de la nostra societat civil, que aixequi la veu per reivindicar allò que ens cal. La crisi que tenim a sobre ho exigeix i la solució no ens vindrà de fora. Hem de saber plantejar les nostres solucions i exigir-les amb rotunditat i sense handicaps polítics.

Hem de foragitar d’una vegada aquesta temptació badoca i dependent que ens han estat intentant inculcar des de Felip V. No plorem per Lleida, lluitem per ella. I siguem conscients que quan ho fem, també lluitem per Catalunya i per un mon millor. 



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: