Lleida
17/32° C (sol)
97% 26 km/h

3 juliol 2020

Una sentència ‘utilitatus causa’



A l’antiga Roma, quan un propietari perdia el domini material d’una cosa, aquesta podia passar a ser posseïda per un altre el qual, amb el temps, podia convertir-se en el seu nou amo. És una institució que encara nosaltres conservem. Però els romans tenien unes “coses” molt especials, que afortunadament nosaltres ja no coneixem, que eren els esclaus. Els esclaus solien voler i de vegades aconseguien fugir del seu amo i aleshores podien passar a ser, segons aquella norma, coses apropiables per tercers.

Com que això no convenia als romans, es va establir des de molt antic que no, que en el cas dels esclaus, aquella norma no s’aplicaria i que l’amo inicial ho continuaria sent encara que l’esclau fugís. Quan els textos jurídics romans expliquen perquè es produeix aquesta infracció tan radical de la regla general, diuen que és utilitatis causa.

He recordat aquesta vella expressió del dret romà quan he llegit la sentència que ha dictat la Gran Sala del Tribunal Europeu dels Drets Humans el dia 13 de febrer d’enguany.

Resol un recurs interposat per l’Estat espanyol contra la sentència que una sala ordinària del mateix tribunal havia dictat el dia 3 d’octubre de 2017, sobre el cas d’una expulsió en calent de dos persones estrangeres, a la frontera de Melilla, quan tot just acabaven de saltar la tercera de les tanques de la frontera amb el Marroc, l’any 2014. La sentència de la Sala, per unanimitat dels seus set jutges, havia donat la raó als demandants i havia condemnat l’Estat espanyol. Va considerar que l’actuació de la policia, en detenir-los quan baixaven de les tanques i lliurar-los immediatament a la policia marroquina, va violar la Convenció Europea de Drets Humans.

El principal motiu per fer-ho era que considerava que es va tractar d’una autèntica expulsió (l’Estat sostenia que era una simple no admissió en frontera) i que aquesta expulsió era col·lectiva pel fet de ser indiscriminada i no haver tingut en compte les circumstàncies personals de cada cas.

Com que la Convenció prohibeix les expulsions col·lectives, va considerar que l’estat l’havia vulnerat i el va condem-nar. En definitiva, la Sala havia considerat que quan un Estat fa fora del seu territori una persona, utilitzant la força, està expulsant-la, estigui on estigui, inclús quan li impedeix d’entrar. I també havia conclòs que en no haver ni tan sols identificat els expulsats i haver-los aplicat un mateix mecanisme d’expulsió immotivat, havia incorregut en una expulsió col·lectiva.

L’Estat espanyol va recórrer davant de la Gran Sala, formada per disset jutges. La transcendència del cas va fer que, a més de les nombroses organitzacions i organismes internacionals que ja havien partici-pat fins aleshores, s’hi afegissin els governs francès, belga i italià, que van recolzar la posició de l’Estat i van defensar el dret dels estats a protegir-se davant d’entrades irregulars.

La Gran Sala, per unanimitat, ha revocat l’anterior sentència i ha desestimat la demanda dels expulsats. D’una banda ha ratificat que, efectivament, hi va haver expulsió. Però ha decidit que aquesta actuació va ser legítima, basant-se en la conducta dels propis expulsats els quals, segons la Gran Sala, no haurien utilitzat les vies que el mateix estat tenia previstes per intentar l’entrada de manera regular, ja sigui pels llocs fronterers habilitats o formulant la corresponent petició a través de les ambaixades i consolats.

De res han servit les aclaparadores estadístiques aportades per les defenses i les organitzacions de protecció dels refugiats demostrant les pràcticament nul·les possibilitats d’entrar que tenen els estrangers si les utilitzen.

Suposo que els representants de l’Estat espanyol estan satisfets, com ho deuen estar els estats francès, belga, italià, i la pràctica totalitat de la resta del Consell d’Europa. La Sala ordinària havia aplicat amb rigor la regla que fixa la Convenció Europea de Drets Humans. La Gran Sala ha cedit i ha introduït una excepció que pot emparar nombroses expulsions en calent i d’altres formes de blindatge de les fronteres. La justificació jurídica d’aquesta excepció és fluixa i sona molt hipòcrita. Jo crec que els antics romans haurien estat més sincers i haurien dit que s’ha fet utilitatis causa



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: