Lleida
7/21° C (boira i sol)
97% 26 km/h

29 octubre 2020

Visca la república!



Disculpeu-me l’expansió que m’he permès al títol. L’he vingut covant tota la setmana, davant del culebrot que els borbons ens han ofert. De tota manera, fixeu-vos que no dic quina república. Podria ser l’espanyola, la catalana, la francesa o potser inclús la dominicana. Sembla evident que la república, com a forma d’estat, coneguda des de fa més de 2.500 anys, ha guanyat la batalla contra la monarquia en tots els fronts. De prop de dos-cents estats sobirans reconeguts actualment al món, tot just una trentena son monarquies, als quals, si voleu, podeu afegir-hi els 15 de la Commonwealth, que ho són molt nominalment.

La major part de les monarquies actuals ho son per tradició i, si més no al nostre entorn, han sobreviscut gràcies a l’esforç d’adaptació dels seus titulars a les exigències de democratització dels seus antics súbdits. La monarquia espanyola és un cas realment especial.

Dues vegades ha estat foragitada i els seus titulars han acabat a l’exili. I totes dues vegades ha estat reinstaurada gràcies a cops militars que s’han imposat a la voluntat popular. És cert que en cap cas s’han exterminat físicament les dinasties, com es va fer a França, a Rússia o a tants altres països. Però no hi ha dubte que la societat espanyola, tant al segle XIX com al XX, s’ha pronunciat democràticament en contra seva de manera contundent. I allò que la majoria d’estats han acabat aconseguint, que és deslliurar-se d’aquest vestigi històric, nosaltres ho continuem havent de suportar.

Però és que, per si fos poc, la darrera giragonsa de la monarquia espanyola va ser de nota. Va pactar amb el feixisme que havia acabat amb la república en una guerra sagnant, que li permetés succeir al dictador, acceptant inclús el trencament de la línia dinàstica, per poder mantenir la institució. I així, l’octubre de l’any 1975, la monarquia acumulava a la seva il·legitimitat històrica, l’estigma del seu origen feixista.

Des de l’any 1931 mai s’ha plantejat als espanyols si volien una monarquia o una república. El referèndum sobre la constitució de 1978 es va presentar com un pack en el qual no es podia distingir entre un o altre aspecte concret de la sortida democràtica que es votava.

Va sortir que si per aclamadora majoria i durant un cert temps, Joan Carles de Borbó va semblar fer esforços per fer-se perdonar el seu pecat original. Havia de guanyar-se una legitimitat que no tenia; i li va semblar que ho havia aconseguit amb la seva actuació, no exempta d’ombres, en el cop d’estat de 1981. Com tantes altres institucions de la constitució de 1978, la monarquia va funcionar raonablement bé mentre va conservar viva la por de passar al cubell d’escombraries de la història, que havia experimentat durant la dictadura i durant la transició.

Ara sabem que, en la mesura que s’anava consolidant, o que es creia que s’anava consolidant, la monarquia requeia en el seu fat històric i, conscient que només hauria de retre comptes davant de Déu, utilitzava el paper representatiu que el poble li havia atorgat en el seu propi benefici. I ara que sabem això, ja no li queda cap legitimitat. Expulsada pel poble espanyol, reinstaurada per un dictador feixista, ha estat incapaç de guanyar-se una nova legitimitat tot i saber el què s’hi estava jugant.

En definitiva: Visca la República! I ara si que em refereixo concretament a l’espanyola. De la catalana ja en parlarem un altre dia.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: