Catalunya és terra d’acollida. N’ha estat sempre, ho és ara i segur que ho serà en un futur -a Espanya estant o no- perquè forma part del seu tarannà. Tot i que alguns partits polítics i molts mitjans de comunicació vulguin enganyar sobre el doctrinament, la discriminació del castellà o l’odi als forans, la immigració ha pogut sentir-se aquí com a casa. Conec una dona que porta 40 anys a Lleida i encara ara no entén un borrall quan li parles en català. Senyal evident que ha pogut guanyar-se la vida a Catalunya sense necessitat de canviar de llengua. No cal oblidar tampoc el ‘cas Montilla’. Catalunya va tenir com a president un fill de la immigració andalusa. Quantes comunitats poden presumir d’un fet similar? I dimarts passat, en el debat dels caps de llista de Catalunya al Congrés, hi havia una andalusa, una madrilenya amb accent argentí i un fill de la immigració del cinturó de Barcelona. Entre tots ells i les aportacions en castellà d’altres dos candidats, el català va semblar en molts moments com a llengua residual. Encara hi ha qui dubta que Catalunya és terra d’acollida i que el català és la llengua en perill? Doncs això.