Lleida
3 - 14° C (sol i núvols)
97% 26 km/h

17 desembre 2018

Família d'acollida



Aquest estiu he conegut una família molt especial. Per preservar el seu anonimat obviaré noms i detalls que els puguin identificar. La seva història em sembla fascinant i la volia compartir amb tu, amic lector. Fa tres anys era una família on pare i mare eren funcionaris i tenien dues filles de 11 i 8 anys. Poc a poc la filla gran es va fer amic d’un nen del col·legi. Un dia el van convidar a casa. Era un nen que vivia en un centre d’acollida. A poc a poc l’amistat es va anar fent gran i sovintejava la casa de la família. El pare i la mare van investigar i van descobrir que podien ser família col·laboradora, és a dir, que puntualment podrien emportar-se el nen a casa, a passar el cap de setmana o algun festiu.A les poques setmanes ja eren tots els caps de setmana i festius de l’any. També van descobrir que tenir un germà més gran i també el van convidar a casa seva i a les poques setmanes ja hi anava també tots els caps de setmana i festius.
Aquests dos anys han estat molt durs però alhora molt gratificants. Passar de ser una família de quatre (pare, mare i dues filles) a ser sis és un repte complicat. Van haver-se de canviar de cotxe, perquè al que tenien no hi cabien tots. Ara s’estan plantejant canviar de casa per tenir més espai i que cadascú pugui tenir la seva habitació. Em comentava la mare de la família que el passat dels dos nois ha estat molt traumàtic. Que han viscut experiències molt dures, que ningú hauria d’haver viscut mai, i molt menys en la infantesa i adolescència. Els nens s’han adaptat molt bé, tot i que els primers mesos de convivència van ser difícils. Sobretot els diumenges a la tarda quan s’atansava el moment de tornar al centre d’acollida. Després d’haver passat el cap de setmana amb una família meravellosa no és gens fàcil tornar al centre. 
Mentre m’anava explicant la història dels nens i tot el que estan fent, m’anava emocionant per dins. Em costava escoltar tot el relat sense que se m’escapés alguna llagrimeta igual que ara em costa escriure aquestes ratlles sense emocionar-me. Actualment han demanat quedar-se definitivament els dos nens i passar de ser una família col·laboradora a una família acollidora. Esperen en breu començar aquesta nova etapa. Em commovia escoltar com en aquests anys no han deixat d’acollir els nens ni un sol cap de setmana. Com no han deixat de celebrar cap aniversari, com van a veure els seus partits de futbol... Un altre tema que m’ha entristit molt és escoltar que els dos nens han tingut nombrosos incidents racistes (tots dos són de color) que no han fet més que posar més difícil encara tot aquest procés. Em pensava que el racisme estava superat en la nostra societat però es veu que no. Quina pena veure com dues persones que han tingut una infància molt dura i que estan descobrint una nova vida en família han de lluitar i patir lamentables episodis racistes. 
També vaig saber que els dos nens tenen altes capacitats i que treuen notes molt brillants. El gran vol estudiar medicina i el petit economia. Tant de bo tinguem en uns anys un gran metge i un gran economista. I si això succeeix serà, en bona part, perquè una família els va donar la oportunitat de tenir una llar normal. Perquè el pare i la mare es van voler complicar la vida per ajudar a dos nens d’un centre d’acollida. Per això malauradament no serà notícia en els mitjans de comunicació. Venen més les notícies negatives i altres escàndols. 
Serveixi aquest petit escrit per retre homenatge a unes persones realment extraordinàries. Teniu tot el meu afecte i la meva més profunda admiració. Moltes gràcies per demostrar que encara hi ha molt bones persones i per fer-me creure que un món millor és possible.



SOBRE L´AUTOR

0 Comentaris

    No comments

Aporta el teu comentari

Add comment - required field

Amb el suport de: