Lleida
7/16° C (núvols)
97% 26 km/h


Tres anys de la proclamació de la República: “l’ideal” truncat a cop d’incerteses



La secretària quarta de la Mesa, Ramona Barrufet, diputats i senadors lleidatans recorden els dies més convulsos del Procés


“El Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”. 10 d’octubre del 2017. Eren les paraules que pronunciava l’expresident Carles Puigdemont al Parlament tres anys enrere pocs segons després d’assumir “el mandat del poble que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de República”. A partir d’aquí: incertesa, canvis d’última hora i girs de guió constants amb el preludi dels plens del 6 i 7 de setembre. 

Tres anys després, amb presos polítics, exiliats i amb part dels membres de la Mesa del Parlament inhabilitats, els diputats de la demarcació de Lleida que hi eren presents recorden a LA MAÑANA les seves vivències dels dies més convulsos. La representació lleidatana al Parlament comença a la pròpia Mesa amb la secretària quarta, Ramona Barrufet, condemnada pel TSJC a una inhabilitació de 20 mesos i una multa de 30.000 euros per haver desobeït el TC.

“Com a Mesa ja veníem d’un procés en què s’estaven preparant moltes coses”, recorda Barrufet. Per la Mesa, els dies especialment complicats van ser els 6 i 7 de setembre, on es van votar les lleis de desconnexió. Es preparaven per poder complir amb el reglament i, assegura, “sempre vam actuar amb el reglament, tothom va poder presentar tot el que va voler”. El to en les intervencions i les peticions de reconsideració contínues per part de l’oposició marcaven el compàs de dos plens que es van acabar allargant fins a la matinada. A partir d’aquells dies, Barrufet recorda i lamenta que “dins de la Mesa es va perdre molt el respecte a la presidenta” i “personalment ho vaig viure com unes actituds masclistes que si la presidenta no fos una dona no haurien passat”.

Després d’aquells plens i del celebrat el 10 d’octubre, la tensió tornava a pujar el 26 d’octubre, quan  Puigdemont “ens crida a Palau”. Es preveia que convoqués eleccions però finalment, el 27 d’octubre hi ha ple i es declara la independència. D’aquella jornada, el moment més “emotiu” va ser “quan dipositaven el vot perquè els diputats em miraven als ulls”. Aquella nit, Barrufet se’n torna a Arbeca per acabar de passar el dia amb la gent del seu poble i quan mira el mòbil veu que té diverses trucades i missatges. Entre ells, d’una persona que li diu “prepara les maletes que et venen a buscar”. A partir d’aquí, Barrufet inicia el seu camí a l’exili, com ho fan la resta de polítics independentistes. Una marxa detallada en el llibre Tota la veritat i confirmada per la mateixa secretària quarta en declaracions a aquest diari. Ramona Barrufet decideix tornar i dels seus viatges a Madrid per declarar, al novembre, en recorda que “espenyien la furgoneta de la policia on anàvem”.  A Madrid, assegura, “va ser una estona molt dura en què se’ns demanava presó”.

La secretària quarta de la Mesa formava part del llavors Junts pel Sí, que agrupava ERC, PDeCAT i independents. De Lleida hi havia Montserrat Fornells (ERC), Violant Cervera (PDeCAT) i Josep Maria Forné (Independent). Fornells i Forné coincideixen a assenyalar en què aquells dies van tenir una sensació “agredolça”. Dolça, diu Forné, per poder prendre part del procés d’un “ideal” i l’agre, “que el desig es confon amb la realitat”. Per la diputada republicana, la part dolça va ser “poder fer efectiva la República” però l’agre, “no poder-la defensar”. Per la seva banda, Violant Cervera recorda aquells dies amb “molta intensitat i molta emoció”.

En aquest sentit, Cervera exposa que el 26 d’octubre és quan “te n’adonaves que les coses no anaven tant bé”. El mateix defensa Montserrat Fornells, que parla de “sensació de desesperació” quan Puigdemont convoca els membres de Junts pel Sí per anunciar-los que té intenció de convocar eleccions. No obstant això, Carles Puigdemont reconsidera la seva decisió i, finalment, el 27 hi ha el ple. Aquell dia va ser “un moment històric, allò somniat”. Poc després, però, Fornells explica que “vam veure que potser no s’implementaria” i la sensació passava a ser de “desil·lusió” perquè, diu, “almenys ens pensàvem que s’intentaria fer alguna cosa”. A l’espera de novetats, “ja vam veure que no prosperaria”.

L’emoció del “moment històric”, però, contrastava amb el relat que recorda la bancada unionista. Un dels seus diputats va ser Jorge Soler, cap de llista de Ciutadans per Lleida. Soler recorda aquells dies com a “molt complicats i amb molta incertesa”. De fet, recorda que la incertesa ja venia de dies abans perquè estaven pendents “de quan convocaven els plens, perquè ja ens van dir que no marxéssim lluny de vacances”. Soler explica que estaven concentrats en tenir una “capacitat immediata de respondre a les qüestions més tàctiques de l’independentisme”. El diputat taronja recorda que aquells dies, després de l’1-O “hi havia molta pressió” i que en algunes ocasions, “havíem hagut de sortir escortats”. I la incertesa era tal que reconeix que “ningú tenia molt clar que ho anirien a fer”.

Mentrestant, aquell mateix dia els focus també estaven centrats en el Senat, on es debatia i s’aprovava l’aplicació de l’article 155. Allà també hi havia representació lleidatana. Entre ells, Xavier Castellana, senador per ERC, i Mayte Rivero, llavors pel PDeCAT. Castellana concreta que “parlàvem amb senadors del grup mixt per preguntar-los per què hi donaven suport i ens deien que ells entenien la nostra perspectiva però que unes minories dels seus territoris els exigien mà dura”. En aquest sentit, Castellana remarca la sensació de “torçar les paraules i els fets” quan parlava Sáenz de Santamaria. Pel senador republicà, aquell dia al Senat “es concretaven les paraules de prepotència i deshumanització, tot allò que no pot ser la política”.

Per la seva banda, Mayte Rivero ho recorda “com un dels dies més tristos viscuts a Madrid”. Rivero diu que l’aprovació del 155 va ser “il·legítima” perquè quan es va establir l’article es va aprovar que seria “per aspectes competencials”. La intensitat i la incertesa d’aquell dia queda palesa també en el Senat, des d’on PDeCAT i ERC preparaven una roda de premsa conjunta per les 13.00 hores quan hi va haver la frase de Gabriel Rufián de “155 monedes de plata”. Segons Rivero, aquella afirmació els va “indignar” perquè “no enteníem què estava passant si cinc minuts abans estava tot bé”.

RETROVISOR

Tres anys després, amb presos polítics, exiliats –entre ells la consellera d’Agricultura Meritxell Serret, de Vallfogona de Balaguer– i part dels membres de la Mesa del Parlament inhabilitats, alguns d’ells reconeixen que farien les coses diferents. Forné, com a Independent, creu que “s’havia de ser molt més realista”. Violant Cervera defensa que “estava ben pensat” però reconeix que “no vam arribar a calibrar la reacció de l’Estat” i Fornells que caldria fer una anàlisi “d’allò que es va fer bé i del que no”. Qui tornaria a actuar igual seria el diputat de Ciutadans per Lleida, Jorge Soler, tot i que assegura que “ho faríem amb més contundència perquè ara tenim més vots”. I Ramona Barrufet, ara inhabilitada, diu que “estem convençuts que estàvem fent el que havíem de fer” i ara “ho faríem possiblement millor”. En aquella legislatura, al Parlament també hi havia altres diputats de Lleida com Mireia Boya (CUP), Marisa Xandri (PP) i Òscar Ordeig (PSC) amb els quals aquest diari va intentar contactar, sense èxit.

Més notícies a l'edició de LA MAÑANA en paper



SOBRE L'AUTOR

Articles relacionats