Un matí de finals d’octubre passat, tres llibreteres lleidatanes, Estefania Reñé (La Sabateria), Mertxe París (El Genet Blau) i Raquel Fontecha (La Irreductible) quedaven per beure cafès i veure quina s’empescaven per promocionar-se. Així que, deixant de banda competències entre elles, i excitades pels cafès, parien la frase: “Les sabates del genet irreductible”. No està mal el cadàver exquisit a l’estil dadaista. ¿Què tal si s’haguessin colat uns bons tantos de Lagabulin? Igual els hauria sortit una frase menys masculina i polida, com ara: “El genet blau, irreductible sabata” o “L’irreductible blau que s’ha fet el genet sabata”. En fi, que com avisava la malaurada Sarah Kane, “the form is the meaning”…
Cal ser valentes, i/o heroïnes insensates per nedar contracorrent en un remolí de canvis vertiginosos que empenyen a la reconversió o el tancament definitiu dels negocis llibreters. La darrera iniciativa (per ara, no?) de les tres amazones en la lluita per la supervivència no només les ha ajudat a pagar el lloguer, sinó que ha fomentat la sonora sororitat amb les clientes. La prova del cotó: la nombrosa presència d’elles (i la d’algun client fascinat de grat per força!) a la convocatòria d’assistir al Cafè del Teatre de Lleida, per fruir una vetllada literària, amb espectacle sorpresa…
La sorpresa, “La boca descosida”, lectura de poemes a càrrec d’Alba Mascarella, rapsoda abillada de roig passió i negre àcrata, flanquejada per un faristol cofoi i dues cistelles amb pometes (¿n’hi havia deu com en el celebrat pomer?). La vetllada donava veu a un floret d’autores que no han estat massa reconegudes al llarg de la crònica literària. Unes menys que altres. Atesa la sororitat de les organitzadores, l’accent i la sensibilitat de les paraules ritmades construïen realitats i relacions sovint condicionades pel poder i el seu abús masculí. Micro-relats de micro-política. Reivindicatius. Tendra o abrandada, amb moments vacil·lants que la feien fresca i entranyable, la rapsoda entonava rapsòdies “in rouge” obstinadament combatives, segons dicta el políticament correcte per convenient. S’haurien agraït uns polsims de la Penélope homèrica. O millor, la veu singular i solidàriament solitària, a prova de vanitats, d’Emily Dickinson: “¡Soy Nadie! ¿Quién eres tú?/ ¿Eres-Nadie, también?/ ¡Entonces somos dos!/ ¡No lo digas!/ Lo divulgarian/ ¡Qué deprimente-ser-Alguien!”.
