Encara no l’havien acabat de construir al segle XIV i ja es va dotar de rellotge monumental per poder marcar les hores. Em refereixo a la torre-campanar de la Catedral de Lleida (la que actualment coneixem com a Seu Vella), les obres de la qual (de la torre-campanar) van concloure al segle XV. Durant tots aquests segles la torre-campanar ha anat marcant les hores i el pas del temps a la ciutat de Lleida i ha lluït diversos rellotges que amb joc amb les campanes s’ha convertit en la principal icona de la capital amb funcions litúrgiques però també d’ús civil informant de les franges horàries, i si calia per avisar per alarmes de foc o altres circumstàncies a la ciutat.
Per parlar del rellotge monumental de la Seu Vella contactem amb el president de l’Associació d’Amics de la Seu Vella i arqueòleg, Joan-Ramon González. “La torre-campanar es va acabar al segle XV però abans, al segle XIV ja tenim referències de què hi va haver un primer rellotge”. “A partir de llavors s’han anat succeint les maquinàries, esferes i afegint campanes, fins arribar a l’actual rellotge totalment digital”, ens explica. Per tant, en tots aquests segles, la torre ha acollit diversos rellotges. Al peu de la torre al claustre es conserva la maquinària d’un del segle XIX i a dins de la torre el darrer que hi va haver de corda. I és que fins fa no massa anys els rellotges monumentals de la ciutat funcionaven de manera molt artesanal, un rellotger els ajustava els pènduls, els donava corda i dos cops a l’any feia el canvi d’hora d’estiu a hivern.
Ara funcionen de manera automàtica, estan sincronitzats via satèl·lit i amb l’ajut del senyal que els arriba del GPS cada dia es posen en hora correcta. La torre-campanar de l’actual Seu Vella, originàriament la Catedral de Lleida, mai ha deixat de fer la seva funció al llarg dels segles. Joan-Ramon González ens recorda la seva història. “El 29 de novembre de 1707 es va tancar al culte la Catedral per ordre del rei Felip V amb l’objectiu de convertir-la en una caserna-fortificació però els canonges es van negar a anul·lar la funció de la torre-campanar”. “Hi ha documents on consta que el rei cedeix i ven als canonges la torre, per la qual cosa aquesta edificació es converteix en una part independent de l’antiga Catedral, a la que ja no hi tindrà accés directe”, ens detalla. Sí en canvi s’habilitarà una caseta pels campaners per a què puguin tenir cura del toc de les campanes.
Moltes dècades després quan el rei Carles III concediria permís per aixecar la Catedral Nova, emmarcada ara en ple Eix Comercial, el nou edifici tot i tenir dos campanars mai tindria ni ha tingut campanes perquè el desig fou que el campanar catedralici fos per sempre més el del Turó de la que coneixem ara com a Seu Vella, la que fou la legítima Catedral de Lleida.
Joan-Ramon González ens continua explicant. “Felip V va voler demolir la Catedral de Lleida (l’actual Seu Vella) per aixecar amb les seves pedres una caserna per acollir les tropes, però anys després de prendre la decisió va morir i el seu successor, el rei Ferran VI, va optar per no enderrocar i això sí fer la conversió en caserna militar”. “D’aquesta manera si al final s’hagués enderrocat la Catedral la torre-campanar s’hagués mantingut en peu fent la seva funció litúrgica i de marcar les hores ja que era dels canonges, que sempre la van protegir”.
Les campanes que acompanyen al rellotge actual per marcar les hores són la “Mònica” (de l’any 1468), que toca els quarts d’hora, i la “Silvestre” (de l’any 1418), que dóna les hores. El campanar original arribà a tenir 16 enormes campanes de perfecta fundició i acabat, amb les quals s’obtenia la més àmplia i completa escala musical.
Pel que fa a la “Mònica”, pesa uns 3.000 quilos, roman a l’espera de ser reparada ja que des de l’any 2015 presenta una esquerda i cal soldar-la. Ja no està en aquests moments al campanar, d’on va ser retirada, i caldrà enviar-la a una foneria d’Àustria especialitzada en aquests treballs. Quan torni d’Àustria tornarà al dalt del campanar i regnarà de nou amb la seva companya “Silvestre” des del Turó marcant les hores com han fet tota la vida a la gent de Lleida.
El rellotge del poder econòmic
Un altre dels rellotges monumentals de la ciutat de Lleida el trobem a l’Edifici conegut com el “Montepio”, a l’Avinguda Blondel i vora el riu. Aquest edifici, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local per la seva singularitat, fou construït l’any 1947.
Majestuós i emblemàtic, una de les edificacions més altes de la capital, fou la seu principal de la caixa d’estalvis que tingué pròpia Lleida durant moltes dècades, la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Lérida (d’aquí el nom de Montepio), constituïda l’any 1880. Als anys 80 es va fusionar amb la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Barcelona (“la Caixa”).
Un referent econòmic
La Caixa d’Estalvis pròpia de Lleida, que fou tot un referent econòmic a la ciutat i després a la resta de demarcació, va començar a funcionar amb dues oficines a la capital i quatre al territori, això indica on eren els diners del moment. Poc després ja tindria sis sucursals urbanes i a les principals localitats de la demarcació.
Tornant a l’Edifici Montepio, en tractar-se d’una construcció emblemàtica també disposà d’un rellotge monumental a la seva façana, que encara es conserva en l’actualitat, si bé ara ja té un funcionament automàtic. El rellotger que ha tingut cura d’aquest element durant molts anys ha estat el gironí Joan Riera, de l’empresa Rifer SL, una de les poques empreses que queda a Europa especialitzada en restaurar i arreglar rellotgers monumentals. El Joan també ha tingut cura d’altres rellotges monumentals de la ciutat com el de la Seu Vella, el de l’estació de Renfe o el de l’antic escorxador.
Pel que fa al del Montepio, el Joan ens explica que ara és un rellotge que té un funcionament mecànic, si bé no fa massa anys, en concret uns 5, havia de venir a Lleida 2 cops a l’any per fer-li el canvi d’hora, d’estiu a hivern, i tres o quatre cops a l’any per fer ajustaments de pènduls “ja que perdia minuts”.
Via satèl·lit i amb GPS
Ara està sincronitzat via satèl·lit i amb l’ajut d’un GPS. El rellotge es va fer en una fundició de Tortosa i la seva tipologia és com el de la Puerta del Sol de Madrid, ens diu el Joan.
A l’Edifici viu l’arquitecta municipal Imma Castelló, amb la primera que contactem per saber coses d’aquest rellotge monumental. Orgullosa de viure en un edifici com aquest per la seva importància històrica afirma que “hem de posar en valor” el patrimoni de Lleida i no dubta en dir-me que com a ciutat tenim l’assignatura pendent d’aconseguir que la Seu Vella, la primera Catedral de Lleida, sigui declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.
La Imma ens explica que les vistes des d’aquest edifici són impressionants. “Es veu tota la ciutat i fins i tot divises el cim del Montmaneu, la cota de major altitud del Segrià”.
Un edifici de 146 metres
I ens detalla que amb 146 metres d’alçada l’edifici disposa de dues plantes d’oficines, 8 plantes d’habitatges i entresòl.
És l’edifici que simbolitzà el poder econòmic de Lleida, en un moment en què Lleida va poder lluir d’una potent caixa d’estalvis pròpia.
El de Renfe, dels anys 20, és un dels més observats per estar en zona de trànsit
Altres rellotges monumentals de la ciutat de Lleida són el de la façana principal de l’estació de Renfe de Lleida o el de l’antic escorxador de Lleida, aquest darrer datat de finals del segle XIX, principis del XX. Precisament des del rellotge de l’Escorxador alguns anys s’ha donat la benvinguda a l’Any Nou amb la celebració de les campanades. Pel que fa al rellotge monumental de Renfe és també un dels més observats de la ciutat ja que és molta la gent que se’l mira quan entra o passa aprop de l’estació. El rellotge és de la època de l’estació clàssica però modernitzat. L’estació data de la segona meitat de la dècada de 1920.
