Stromboli

Fa poc vaig reveure la pel·lícula Stromboli, Terra di Dio, obra mestra de Roberto Rossellini estrenada el 1950 i protagonitzada per Ingrid Bergman. Us recordo el guió. Per escapar d’un camp de concentració, una dona lituana desesperada accepta casar-se amb un pescador de la petita illa volcànica d’Stromboli. Però fugir d’una presó la porta a ficar-se en una altra, i la seva vida a l’illa és també una condemna. Al final, la dona marxa i s’enfila al volcà en erupció en una escena enigmàtica. Al darrer llibre del periodista Rafel Nadal, Mar d’estiu, s’explica com ha canviat la cosa a Stromboli, on les actuals erupcions són l’atractiu folklòric d’un restaurant. M’hauria agradat visitar Stromboli, però només l’he sobrevolat. Per contra, sí que he tastat la força tel·lúrica de l’Etna i les fumaroles del Vesuvi. S’ha escrit molt sobre la fascinació humana pel foc. Desconec si cremar contenidors de brossa als carrers també és una atàvica fal·lera en defensa, diuen, de les llibertats. Ingrid Bergman, al final del film, prega a déu: “Si existeixes, concedeix-me una mica de pau, només et demano una mica de pau”. Però aquesta no arriba i el foc és poderosament atractiu.